Sir Bobby Robson es posava les mans al cap i exclamava un cop i un altre “Oh my god, oh my god”, esbufec al vent i somriure dibuixat a la cara d’un dels grans entrenadors del món del futbol.
Era un 12 d’octubre del 1996 al Multiusos de San Lázaro, Ronaldo (el bo) va marcar un d’aquells gols que ja ha passat a la història de la lliga i del futbol mundial. El brasiler va necessitar 14 tocs per fer una jugada individual, creuar mig camp i, després de desfer-se dels rivals amb aparent tranquil·litat, batre Fernando, aquell porter dels pantalons blancs i el bigoti. Aquell gol va donar la volta al món; l’endemà, encara sense xarxes socials, el gol de Ronaldo obria informatius com una autèntica obra mestra, els seus tocs àgils i aquella punta de velocitat van convertir un gol en una icona.
Perquè hi ha gols que deixen de ser això, gols, per ser imatges que van més enllà del terreny de joc. El gol de Van Basten davant l’URSS a l’Eurocopa, el penal de Panenka, el de Koeman a Wembley o el de Zinade a Glasgow, el de Messi al Getafe o els dos de Maradona a Anglaterra, el de Nayim a París, el salt impossible de Cruyff i la “xilena” increïble d’Zlatan a Anglaterra.
Cap d’aquests noms il·lustres ha trepitjat el Nou Estadi aquest diumenge, on l’encarregat de passar a la història dels gols per recordar ha estat Xisco Campos.
Vuit tocs i deu segons és el que ha trigat Xisco a copiar el gol de Ronaldo al camp del Compos. Xisco l’ha fet al Nou Estadi en una jugada espectacular on el lateral grana s’ha emportat per força la primera trompada com va fer Ronaldo a Santiago i amb conducció llarga i per velocitat ha driblat dins l’àrea l’oposició del darrer central com va fer Ronaldo.
El “Garrincha de Binissalem” ha afegit l’article salat al gol de Ronaldo i ha deixat el segell d’un d’aquells jugadors de caràcter, d’aquells jugadors de passió i d’aquells jugadors de compromís. Només ens ha quedat una imatge per veure, la de Vicente Moreno amb les mans al cap i cridant allò de “Mareta meua” al més pur estil Sir Bobby Robson.
PLAY-OFF ASSEGURAT AMB QUINZE PUNTS EN JOC
Més enllà del gol, els grana han tornat a ensenyar aquella cara que molts cops els carrega de paciència. L’equip ha après a esperar i ha racionalitzat els moments de disbauxa. El Nàstic ja no és aquell equip feble que va cedir massa punts a casa al començament de la lliga.
Els de Vicente Moreno són un conjunt on la posició que ocupa fa que segurament un tros d’aquell punt de sort també ajudi. L’equip no s’ha cansat de guanyar i, com està demostrant durant tota la temporada, la gana per pujar i de pseudo “vendetta” pels fets de l’últim play-off actua de factor ultra motivador per la plantilla. Els grana han abandonat viure de “rochazos” però quan els necessiten apareixen i, fins i tot enlluernat, David Rocha és capaç de marcar.
L’equip viu d’un col·lectiu treballat que accepta fins i tot les rotacions constants a la plantilla i que ha tolerat a la perfecció els canvis obligats per sancions i lesions.
El Nàstic segueix entossudit en batre registres i en fer que els números que supera l’equip l’endemà siguin només passat. La visita de Valero Serer al Nou Estadi el passat divendres va ser com traspassar els últims rècords golejadors de tot un ídol a un equip esmenat en superar-se.
