Carregant ...

‘Mort al Pont del Diable’

Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

20140217_092448

Què hi fa un mort aquí, trobat en circumstàncies tan estranyes? Heus aquí la pregunta que haurà de mirar de respondre el sotsinspector Vidal després que una trucada del caporal Veciana l’aparti de la reunió periòdica d’antics companys i el porti al bosc del Pont del Diable per iniciar un investigació que sempre arrossega el pes d’un dubte. Tots els actes tenen una causa suficient?

Jordi Tiñena, després de la publicació d’El gos suïcida (2012), torna a la novel·la amb una narració de gènere ambientada a Tarragona, Mort al Pont del Diable, que serà publicada en els pròxims mesos.

Aquest Sant Jordi, el FET a TARRAGONA us regala un fragment de la novel·la i us convida a passar per la parada de La Capona a la Rambla Nova a comprar la revista i el suplement literari ‘Ens agrada llegir’.

(…)

A quina hora surt el sol a l’agost, a Tarragona? Ell no ho sabia, tot i que després de treballar a torns durant més de quaranta anys hauria hagut de saber-ho. A les cinc? A les sis? Bé, no era massa important. I a quina hora es pon? A les nou? Tampoc no era decisiu. Esperaria que fosquegés tranquil·lament a casa. L’únic de debò important era la lluna i, segons el calendari que tenia a la cuina, la lluna ja seria minvant però prou lluminosa encara, sobretot perquè la previsió del temps anunciava una nit plàcida sense núvols.

Va quedar-se mirant la fotografia del calendari, una imatge antiga de la Plaça de la Font, potser dels anys trenta del segle vint. A l’edifici de l’Ajuntament, que llavors allotjava ajuntament i diputació, segons constava al frontispici, no hi havia cap bandera i les voreres laterals de la plaça lluïen els tendals desplegats de les botigues que ja feia molt que havien desaparegut, unes poques dones amb cistell i un parell d’automòbils. Ara, la vida de barri havia sucumbit i la plaça, exclusivament per a vianants, l’ocupaven gairebé en exclusiva els bars i restaurants i les seves terrasses.

A la cuina surava encara l’olor dolça d’ou batut. Va embolicar l’entrepà i va agafar dos préssecs i un parell de llaunes de cervesa, i ho va ficar tot a la motxilla. Va comprovar que hi duia la llanterna i es palpà les butxaques del pantaló per assegurar-se que no havia oblidat la navalla. Finalment va posar-hi també la bossa amb les eines. Pesava una mica. A la taula de la cuina hi havia també la bossa de patates.

A les nou va sortir de casa i conduint a velocitat moderada es va dirigir als carrers deserts de l’últim eixample de la ciutat a tocar del parc del Francolí, més enllà de la plaça de les Corts Catalanes, i allí va començar a caminar per la vora del riu. Carregat com anava i amb la xafogor que feia de seguida va començar a suar. Se li va acudir que si sentien la seva olor potser no s’hi acostarien.

Quan va travessar la carretera de Lleida pel pas subterrani i va arribar al Pont del Diable ja era fosc i no hi havia ningú. Va prendre el camí del Mas d’en Granell i va tirar muntanya amunt fins als lloc que havia triat. Sabia que el visitaven periòdicament; amb una mica de sort també ho farien aquella nit. Malgrat la claror de la lluna, els pins enfosquien al camí fins a fer-lo pràcticament invisible. Va agafar la llanterna, però no la va encendre. Coneixia tan bé el lloc que no li calia, era només un gest de precaució.

En arribar, va tallar les patates i va escampar-les per terra; i fet això, va allunyar-se’n i va seure a l’ample marge, parcialment amagat per un pi, i es va disposar a esperar. Va fixar-se un límit de dues hores. Una hora després res no havia canviat. Va baixar del marge i es va estirar per desentumir braços i cames, abans de tornar al seu mirador i sopar. I poc després, va sentir-los abans de veure’ls aparèixer a la clariana. Si l’havien ensumat, l’olor de les patates havia vençut qualsevol recel.

Eren dos exemplars adults  i cinc cries. Els senglars van menjar-se les patates i després d’escarbotar una estona van reprendre la marxa i van desaparèixer. Tot plegat, la visió a penes havia durat deu minuts. Però l’havia fet feliç. Només un moment, però, perquè de seguida va recordar que a l’est hi tenia l’autopista i a l’oest el polígon industrial nord de la petroquímica, i sabia que només en aquest punt equidistant s’aïllava precàriament de la contaminació acústica de cotxes i torxes, que l’enervaven. Si hagués tingut prou coneixements i mitjans hauria fet saltar l’autopista i la refineria. S’havia de conformar en accions més modestes.

(…)

Aquest és un dels continguts del suplement ‘Ens agrada llegir’ que forma part del número 10 de la revista FET a TARRAGONA, a la venda en llibreries i quioscos. Aquest dia de Sant Jordi us podeu fer subscriptors de la revista amb una promoció especial de 25€ tot l’any si passeu per la parada de la Llibreria La Capona a la Rambla Nova. 


Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *