For impressions (image): Advertisement For impressions (iframe): For impressions (JavaScript):
Carregant ...

La volta al món des de Tarragona (II): Estats Units

Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Dunes a la Vall de la Mort (foto: GUILLEM ROQUÉ)

Dunes a la Vall de la Mort (foto: GUILLEM ROQUÉ)

Faltaven pocs minuts per a que els primers rajos del dia despuntessin per sobre de l’horitzó quan vam arribar al cim del penya-segat. Feia molt de fred, el terra estava glaçat i la neu cruixia a cada passa. Teníem les mans entumides i notàvem fiblades a la cara, però no ens preocupava. Les tremolors ens semblaven llunyanes, gairebé alienes, relegades a un segon terme per la tensió expectant d’aquell instant únic.

Des d’una posició privilegiada observàvem com la foscor es batia en retirada i el teló nocturn s’alçava donant pas a la claror matinal. Progressivament el paisatge s’anava definint i les indistintes taques d’obscuritat prenien forma davant dels nostres ulls convertint-se en parets i valls, en barrancs i altiplans. Vam contenir la respiració. Començava un nou dia al Gran Canyó del Colorado i dos minúscules ombres, encongides però somrients, contemplaven el magnífic espectacle de roca i llums sentint-se les persones més afortunades del món.

Quan decidim fer un canvi de rumb a la vida, la ment necessita, inevitablement, un cert període per a reajustar-se i fer-se càrrec de la nova situació, per entendre i assimilar que, a partir d’aquell moment, allò que contempla és la seva nova realitat. En el nostre cas vam necessitar 48 hores i estar a gairebé deu mil quilòmetres de casa per ser conscients de que, per fi, havíem començat a donar la volta al món. Després de tant de temps planificant i esperant-ho crèiem que ja ho teníem coll avall, però, tot i això, els dos primers dies van estar marcats per una incredulitat desconcertant. No podíem evitar mirar al nostre voltant amb escepticisme i un punt d’inseguretat, com qui contempla un miratge que en qualsevol moment es pot esvair.Va caldre aquella albada al Gran Canyó per fer-nos creure que allò que vèiem era real.

Dos dies abans d’arribar a l’espectacular gorja del Colorado, l’Alexandra i jo ens acomiadàvem de la família i deixàvem enrere Tarragona. Amb la motxilla carregada a l’esquena, havíem embarcat al vol que ens duria fins a la primera parada del gran viatge, Los Angeles. Havíem acordat començar pels Estats Units perquè l’any anterior havíem dedicat quatre mesos a recórrer Amèrica del Nord i ens semblava lògic reprendre la ruta per allà on l’havíem deixat i, d’aquesta manera, crear una certa continuïtat entre una experiència i la següent.

Així doncs, la primera etapa de la volta al món va ser un roadtrip pel sud-oest dels Estats Units que ens va dur avisitar alguns dels llocs més emblemàtics de Califòrnia, Arizona, Utah i Nevada. Durant 17 dies vam recórrer 4.600 quilòmetres per deserts i muntanyes, per boscs i ciutats en una ruta que va començar i acabar a Los Angeles. Van ser dues setmanes d’asfalt i d’hores al volant, visitant ciutats i parcs nacionals, meravellant-nos amb les capritxoses formes de la naturalesa, menjant en restaurants de carretera i dormint en aquells motels de les pel·lícules que cavalquen entre l’encant passat de moda i la sordidesa funcional.

Parc Nacional del Grand Canyon contemplant un cèrvol salvatge

Parc Nacional del Grand Canyon contemplant un cèrvol salvatge

A través de les arenes de l’Arizona dels Navajo vam arribar a la frontera de Utah per visitar-hi el Monument Valley, el paisatge prototípic del salvatge oest que John Ford va  utilitzar de plató en molts dels seus mítics westerns.Des d’allí vam anar saltant entre els dos estats avançant cap el Canyó de l’Antílop, el parc nacional de Zion i el Canyó de Bryce. Vam entrar a Nevada de nit guiats per les perpètues llums de Las Vegas a l’horitzó i vam marxar-ne sense haver-nos fet rics, però amb la satisfacció d’haver guanyat als casinos més diners dels que havíem gastat. Vam endinsar-nos a la Vall de la Mort, un paratge desolat on s’hi han registrat les temperatures més altes del planeta, i vam tornar a Califòrnia per visitar Yosemite, les sequoies gegants i San Francisco. A la ciutat de la badia ens hi vam aturar uns dies per veure de prop l’icònic pont del Golden Gate i la presó d’Alcatraz. Per  tancar el circuit vam enfilar la Ruta 1, no tan famosa com la 66 que ens havia dut fins a Arizona, però amb uns vistes de la costa veritablement impressionants.

Aquest va ser el recorregut que vam fer, però per més que us enumeri els llocs no puc reflectir el que realment van significar aquells primers dies. Quan amb una innegable complaença deixo que la memòria els repassi, no em porta a cap lloc dels que us he dit sinó que m’evoca fotogrames aïllats. El joc de llums d’una posta de sol vista a través dels retrovisors, el vent a la cara d’aquell dia que vam dinar asseguts a la vora d’un precipici, la nit que ens vam aturar en una carretera al mig del no res per contemplar els estels, aquell coiot que ens contemplava encuriosit des d’uns matolls o el ramat de cérvols que se’ns va creuar caminant amb la més digna de les parsimònies. Moments que per si sols no expliquen cap història, però que per nosaltres evoquen les sensacions que donen sentit a l’experiència: la bellesa del paisatge, la llibertat d’escollir quan i cap a on volem avançar o el luxe de contemplar la naturalesa salvatge de prop.

Ara que ja han passat alguns mesos des d’aquell matí al canyó del Colorado i les emocions inicials s’han refredat una mica, us puc ben assegurar que aquella no va ser, ni molt menys, la sortida del sol més espectacular ni lluïda que hem vist. De fet, ni tant sols vam veure’l sortir, perquè una gruixuda capa de núvols van esgarriar-nos l’espectacle robant-li gran part del dramatisme que podria haver tingut. Llavors, com ha arribat a convertir-se en un moment tan transcendent?

No van ser les roques ni els rajos del sol els que van deixar-nos sense alè aquell dia. Per molt que les nostres retines captin formes, volums i profunditat, som nosaltres mateixos els que ens encarreguem d’acolorir els moments carregant-los de màgia i significat. Analitzant-ho amb perspectiva, el que de debò ens va corprendre aquell dia va ser el fet d’adonar-nos de que, per fi, teníem l’oportunitat de descobrir el món. Encara més, el que ens va commoure va ser el tenir, per fi, la certesa de saber que tots els sacrificis que havíem fet i les pors que havíem vençut per emprendre el viatge havien valgut la pena.

Aquí teniu l’enllaç al nostre Diari d’Aventures. Fins al pròxim capítol.

Paisatge de Parc Nacional de Yosemite (foto: GUILLEM ROQUÉ)

Paisatge de Parc Nacional de Yosemite (foto: GUILLEM ROQUÉ)


Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Una resposta a “La volta al món des de Tarragona (II): Estats Units”

  1. Juan Andrés Rico ha dit:

    Excelente artículo. Enhorabuena Gillem!.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *