Deia Gary Lineker que el futbol és un joc d’onze contra onze on sempre guanyen els alemanys. El mateix davanter anglès, buscava en un dels seus llibres, on era el davanter centre i teoritzava sobre la desaparició d’una figura cabdal pel món del futbol. El “9” clàssic que a poc a poc s’ha anat fonent amb el famós fals nou o amb una sobredosi de mitges puntes i jugadors amb arribada.
Ara mateix el Nàstic és com aquell fals nou que no funciona però que tothom sap que té la qualitat suficient per a acabar rendint quan decideixi engegar el motor. Els grana esperen el seu moment pacients i conscients de què aquest encara no ha arribat. L’equip necessita dosificar l’esforç i saber quin és el moment indicat per començar a pujar plats i baixar pinyons per a fer l’sprint definitiu.
El Nàstic està desinflat i paint amb tota seguretat el que ha estat el darrer any i mig de tensió i on l’equip ha estat sempre fregant el deu. La plantilla necessita respirar, omplir els pulmons i en lloc de xiular quedar-se tot l’aire que pugui per no arribar ofegat a final de trajecte. Els grana han de saber aguantar una de les darreres rampes d’aquell Alpe D’Huez que l’imaginari col·lectiu havia dibuixat i programat per aquest tram final de lliga. Com un viacrucis estrany, sense saber quin és el termòmetre exacte de tot plegat i pensant de forma clara que ha d’arribar l’estació final on aparcar de qualsevol forma l’èxit final.
L’equip del crèdit etern, ha necessitat temps i espai per tolerar la derrota de Llagostera, encara hi ha gent que no ha tornat a veure el partit, i ara necessita també treure aquella tensió que ha portat a sobre tota la campanya. Aquest Nàstic seguirà com aquella consigna de les roses de papers d’Estellés, amb una senya d’identitat clara i amb el qui ha parit tot aquest invent al capdavant. Perquè Vicente Moreno ja ha anunciat la seva intenció de renovar el seu idil·li sigui on sigui l’equip grana i amb el vistiplau del club que sembla que no ha de posar massa traves a la continuïtat del valencià.
De res servien els tres punts davant de l’Elche Ilicitano, com de res serviran els de Vila-real del pròxim divendres. Ningú recordarà aquest partit, ni tan sols quatre estudiants de Cambridge que seuen a l’ombra de tribuna i que s’han equipat amb les samarretes del Nàstic.
Els xiulets quedaran com una anècdota i el fet de no arribar als 5000 espectadors en horari de futbol del d’abans, quedarà com oblidat el pròxim partit al Nou Estadi on s’ha de penjar el cartell de no hi ha entrades. L’equip ha de tornar a estirar de l’afició en una eliminatòria única i on esperem que el motor que hem apagat abans segueixi en bones condicions i arranqui a la primera.
Ni la fredor del Nou Estadi per retre tribut al campió, ni l’ensopimenta d’un partit amb un gol per cada banda, ni tant sols els pantalons del Nàstic aprofitats pel filial il·licità amb pedaç inclòs han de tapar una temporada quasi perfecte on només manca rematar-ho en dos partits a cara o creu, si la vaga ens pemet, anar passant.
