14.1 C
Província de Tarragona
Divendres, març 29, 2024

La Tarragona de Teresa Rovira

La platja de l'Arrabassada que va enamorar Teresa Rovira (foto cedida per la família)
La platja de l’Arrabassada que va enamorar Teresa Rovira (foto cedida per la família)

El FET a TARRAGONA ha col·laborat activament en l’homenatge a Teresa M. Rovira Comas, bibliotecària tarragonina, que va morir el setembre de l’any passat. Al llarg de les darreres setmanes, la ciutat ha organitzat diferents activitats per recordar qui va ser filla d’Antoni Rovira i Virgili. El Departament de  Cultura de la Generalitat, la Biblioteca Pública de Tarragona, la Direcció General de Política lingüística i  Òmnium Cultural del Tarragonès han estat els organitzadors de l’homenatge.

Des del FET a TARRAGONA ens sumem a aquesta iniciativa amb la publicació d’un tercer i últim article. Es titula ‘La Tarragona de Teresa Rovira’ i el signen Núria León i Meritxell Talavera:

 

Les arrels de Teresa Rovira i Comas provenen del Camp de Tarragona. Tant el mas dels avis paterns —la masia del Miquelet— a tocar de Poblet, com les tartanes de l’agència de transports que els avis materns establiren a ciutat, conformen alguns dels primers records de la filla d’Antoni Rovira i Virgili i Maria Comas Ayxelà. A la primera dècada del segle XX el matrimoni es trasllada a viure a la Torre Maria del barri d’Horta, a Barcelona. A la Ciutat Comtal, en la diada de Santa Llúcia d’un 1918 de ressonàncies històriques, naixeria Teresa Rovira.

 

Tot i tenir la residència fixa a Barcelona, la família Rovira i Comas sempre estarà vinculada a Tarragona: les breus estades a casa l’àvia i, sobretot, els estiueigs a la platja de l’Arrabassada, van fer enamorar la Teresa de la ciutat dels pares, dels seus paratges i de la immensa sensació de llibertat que hi sentia. Rovira i Virgili, havent cobrat els drets d’autor dels primers volums de la Història nacional de Catalunya, decideix comprar l’any 1923 a Salvador Ventosa un terreny a la costa tarragonina per a construir-hi una casa: el Mas Blanc. La Teresa el recordava com un petit terreny rocós, cobert de garriga i d’algun pi escadusser, sobre la platja de l’Arrabassada, seguint el camí que mena a la costa. A llevant, s’hi albirava la gran estesa de mar, amb la punta de la Savinosa, la platja Llarga, i la Punta de la Mora al fons. A l’oest, la renglera de turons coberts de garrigues, que comprèn l’ermita de la Salut. I, més enllà, la visió de la ciutat alta de Tarragona.

 

Amb una tartana d’estiu, coberta amb una vela blanca, anaven i venien de la ciutat al Mas Blanc de l’Arrabassada. Aquella bella tartana que, sovint, la Teresa evocava servint-se dels versos de López-Picó: “Tartana galana, carretera enllà, / per la terra endins, sota el sol cremada / amb la teva vela, deixes en passar / un oreig suau, com de marinada”. Al principi, acompanyaren aquella zona mig deserta la família Ventosa i la família d’uns humils pescadors d’art i d’artet, que els proveïen de coses de la ciutat. Més endavant, amb l’arribada dels cosins Comas i dels fills de la família d’Alexandre Galí, les estades a la platja dels anys vint, curulles de sol, banys i jocs, són vivències felices: caps de setmana estivals, les festes de la Mare de Déu d’Agost i, sobretot, les mítiques revetlles de Sant Pere, en què el pare tenia el costum de llençar el barret de palla a la foguera i en què l’oncle Pere de Barcelona engegava uns globus grans que eren l’admiració de tothom. En els paisatges del Camp de Tarragona i en les marines que confegia l’entorn de l’Arrabassada és que van ser inspirats, també, bona part dels articles del Teatre de la natura de Rovira i Virgili, el llibre del pare que la Teresa més s’estimava. Quantes vegades repetia, amb els ulls enyorats, que “quan s’apropava el temps d’anar a Tarragona, comptava els dies que faltaven”.

 

Josep Lluís Carod-Rovira en un acte de lectures sobre Teresa Rovira a la Biblioteca Pública de Tarragona (foto: BPT)
Josep Lluís Carod-Rovira en un acte de lectures sobre Teresa Rovira a la Biblioteca Pública de Tarragona (foto: BPT)

Els anys trenta comencen amb records de Tarragona: els passejos, els concerts i les ballades de sardanes a la Rambla, els estius al vespre. Poc feien presagiar la tragèdia que s’esdevindria al juliol de 1936. El dia 16 d’aquell mes, dia de la Mare de Déu del Carme, en què es beneïa el mar a Tarragona i començava la temporada de banys, la ciutat encara estava en calma. El vespre del dia 19 el convent de monges de clausura de santa Clara, entre la Rambla Vella i el Balcó del Mediterrani, començava a cremar i les flamarades es veien des de casa la Teresa. Dos dies després, un grup de membres de la FAI irrompen al mas i els apunten amb fusells. Sortosament, tot acabà en només un ensurt, ja que s’havien equivocat d’objectiu: cercaven la família Ventosa. Malgrat tot, la mare de la Teresa donà l’estiueig per acabat i aquest seria el darrer que la Teresa viuria a Tarragona abans de fugir cap a França la matinada del 24 de gener de 1939. Una setmana i mitja abans de l’èxode republicà, el dia 15 de gener, Reus i Tarragona queien en mans de les tropes franquistes. La Teresa, recordant aquest dia, feia extensiu el sentiment que el pare havia descrit a Els darrers dies de la Catalunya republicana: “quan […] vaig saber que els invasors havien ocupat Tarragona, vaig sentir una aguda punyida al cor, com si hi hagués penetrat la punta d’un glavi”. L’exili truncaria els seus estudis a l’Escola de Bibliotecàries i els seus estiueigs a Tarragona.

 

A França, la Teresa haurà de suportar els anys de la Segona Guerra Mundial (fam, fred, amenaces de deportacions a camps de concentració) i la pèrdua dels pares. L’any 1942, corsecada per l’enyorança de la terra nadiua, desapareixerà la mare. Set anys més tard, el 1949, ho farà el pare, que, com recordava Heribert Barrera, “morí […] en terra catalana, però, malauradament, no va veure realitzat el seu desig pregon de tornar a Tarragona i trepitjar altre cop el carrer Major, el carrer de la seva naixença, que amb tanta emoció havia invocat en un dels seus poemes”. Del gener de 1939 al setembre de 1953, doncs, durant més de catorze anys d’exili per les terres de Tolosa, de Montpeller i de Perpinyà, la Teresa no va deixar mai de comptar els dies que faltaven per tornar a Tarragona.

 

Taula rodona titulada 'La dona dels llibres' en homenatge a Teresa Rovira (foto: BPT)
Taula rodona titulada ‘La dona dels llibres’ en homenatge a Teresa Rovira (foto: BPT)

Retornada el 1953 per exercir de bibliotecària a Esparreguera, primer, i posteriorment desplegant la seva carrera professional a la Biblioteca de Catalunya, recupera el Mas Blanc de Tarragona el 1954. Discretament i tenaç, Teresa Rovira s’anirà convertint en una gran dona forta del segle XX: no ja com a “filla de” l’escriptor, historiador i polític Antoni Rovira i Virgili, sinó com a referent de primer ordre en biblioteconomia, l’estudi del llibre infantil i juvenil en català, la docència, l’activisme cultural, la catalogació i divulgació de l’obra del pare, i la recuperació de la memòria històrica a través de la reclamació dels famosos papers de Salamanca. En l’endemig, el gaudi dels estiueigs al Mas Blanc de Tarragona: hissada la senyera de la mort de Franco ençà, guaitava les vistes de la costa tarragonina bo i acompanyant-se pel caliu familiar o per les tertúlies plaents d’una llista interminable d’amistats.

 

Els últims anys de la seva llarga vida, la Teresa havia rejovenit gràcies a la redacció de les seves memòries —evadint-se així de la pèrdua d’éssers estimats i de l’irrefrenable pas del temps—, la institució d’un premi a la innovació de les biblioteques públiques que duu el seu nom i la donació a l’Arxiu Nacional de Catalunya d’una part del fons bibliogràfic relacionat amb l’obra del seu pare. Amb tot, el 23 de setembre de 2014, la Teresa deixà de comptar els dies que faltaven per tornar a la seva Tarragona. El record de la ciutat, però, perviurà sempre en el llegat de les seves paraules:

 

“Quan s’apropava el temps d’anar a Tarragona, comptava els dies que faltaven. Tot i que el barri de la casa d’Horta havia estat declarat, en conjunt, una ciutat jardí, no es podia comparar amb el nostre entorn de Tarragona, la seva lluminositat, aquell horitzó tan ampli amb la gran estesa de mar al davant, la sensació de llibertat d’uns espais sense límits –el terreny de la casa només quedava, diríem, tancat pel costat del camí de carro que anava de Tarragona a la platja, amb una porta, sempre oberta, per on entraven i sortien els pescadors. Per l’altre costat, podies anar fins a la platgeta dels Cossis, travessant la gran garriga que hi comunicava. I fins a la carretera de Barcelona, passant per un camp –malgrat el mal humor del propietari, quan hi era– d’oliveres, garrofers, ametllers i vinyes, i separat de casa per un marge a trossos caigut. I tota la varietat de plantes i de bestioles: les papallones, els llagostos, els espiadimonis, els grills, les cuques de llum; la cuca de llum que, diu el pare al Teatre de la natura, ‘dins la nit negra només és llum, i deixa de ser cuca’. Per a mi, llavors, Tarragona era allò: aquell maset aturonat i envoltat de garrigues, i la gran estesa de mar davant”

Ricard Lahoz
Ricard Lahoz
Periodista. Director del FET a TARRAGONA
PUBLICITAT
CATEGORIES
ETIQUETES
POTSER TAMBÉ T'INTERESSA...

1 COMMENT

LEAVE A REPLY

Please enter your comment!
Please enter your name here