Un jove de Leicester (Anglaterra) anomenat Gary Winston Lineker va ser capaç de qüestionar el sistema revolucionari de Johan Cruyff en la seva arribada a la banqueta del Barça del futur Dream Team.
Lineker, un dels millors davanters que ha tingut el futbol anglès en els darrers trenta anys, va criticar en una entrevista a TVE l’any 1988 el fet de la seva posició al terreny de joc. Aquell Barça de Cruyff va apostar per jugar amb tres jugadors dalt, tres jugadors amb mobilitat i que abandonaven la figura de l’extrem nat. Això va fer que Cruyff situés a Lineker habitualment començant per la banda i jugués sense davanter centre, el famós fals nou posterior. Al davanter britànic acostumat a ser referència a l’Everton i a la selecció, aquella decisió el va descentrar completament i fins i tot va arribar a escriure un llibre preguntant “On és el davanter centre?”.
Lineker va abandonar el Barça i va fitxar pel Tottenham on va recuperar la seva posició de nou i va marcar 62 gols en tres temporades, en uns Spurs que van tornar a recuperar un lloc de prestigi a la primera divisió anglesa de principis dels noranta. Lineker va seguir celebrant gols amb aquell gest característic d’alçar la mà.
Les figures clàssiques dels davanters s’han anat perdent però a poc a poc, en aquell retorn d’allò “vintage”, es recuperen per plaer dels més nostàlgics. Jean Luc Assoubre és un d’aquells jugadors avantguardista i experimentals d’aquells que no s’esveren per res, un tipus habitualment tranquil i que sembla que visqui a molts quilòmetres d’on físicament té el cos. El “petito” del Nàstic es fa gran a marxes forçades i ha passat de ser un jugador pel qual poca gent en donava un “duro”, a ser una peça essencial per l’esquema de Vicente Moreno.
El Nàstic es construeix des d’un dibuix molt bàsic però molt treballat amb les constants ajudes dels laterals per tenir més joc per bandes i amb els canvis d’orientació precisos de David Rocha. La pressió al rival i el caràcter guanyador de l’equip fan la resta de la feina d’un conjunt grana que tanca la tercera jornada com a colíder de la segona A després de la victòria en el derbi català davant del Girona per 1 a 0. Moreno ha recuperat l’essència del futbol, aquella de jugar amb bandes obertes i donar un paper important a la figura de l’extrem nat. Una figura que s’ha perdut com a conseqüència de l’aposta de la majoria de tècnics per jugar amb jugadors més defensius en els tradicionals 4-4-2 o per sortir amb tres puntes, amb fals nou la majoria de cops i amb jugadors polivalents.
L’extrem aquell que no volia ser Gary Lineker, aquell jugador natural de banda, acostumat a córrer a l’espai, a buscar la desmarcada precisa i a obrir el camp. L’extrem més romàntic, el que va començar a dibuixar el recentment desaparegut Ghiggia, que va perfeccionar Garrincha i que va acabar d’elaborar un tal Littbarski. Els tres representen a un jugador que no supera l’1’70 d’alçada i que és capaç d’encarar al rival aprofitant que el seu centre de gravetat és més proper per tenir un millor domini del tren inferior. De noms il·lustres del futbol que van començar d’’extrems i es van reconvertir en les darreres dècades en trobaríem a grapats des de Nedved a Figo passant per Giggs, Pires o Giuly, tots ells han iniciat les seves carreres com a extrems naturals i han acabat jugant més per dins que per fora com a conseqüència del sistema.
Jean Luc és dels de l’antiga escola, dels que busquen la banda però sense renunciar a llençar aquella diagonal complicada d’aturar. La seva millor pel·lícula esperem que encara estigui per arribar tot i que de moment, en el seu debut a segona A, Jean Luc ha escrit un guió que ni el millor Gordard de tots els temps hauria trobat en el seu cap desendreçat. El de la Costa d’Ivori s’ha convertit en el golejador improvisat, en la sorpresa agradable, en la Islàndia de la pròxima Eurocopa.
