Va marxar a Washington fa vuit anys per estudiar a la Universitat de Georgetown un postgrau de gestió empresarial i anglès de nivell professional i s’hi ha quedat combinant dues feines: en una cadena de televisió llatinoamericana de notícies i fent de corresponsal per a l’emissora RAC1. Llicenciat en Periodisme per la Universitat Pompeu Fabra, Gustau Alegret (Tarragona, 1975) havia treballat prèviament en diversos mitjans de comunicació catalans i com a director del gabinet de premsa del Departament de Comerç, Turisme i Consum de la Generalitat amb diversos consellers del govern Maragall. Acabada aquella etapa, va emprendre el vol cap als Estats Units (EUA). I allà continua.
Per què al cap de deu anys d’acabar els estudis de Periodisme decideixes marxar als EUA?
Marxo amb la voluntat d’ampliar la meva formació en el món de l’empresa i les finances i viure l’experiència d’estudiar en una universitat amb ponents de primer nivell mundial i en un ambient amb persones d’altres països. Però també marxo amb l’objectiu d’obtenir una experiència professional fora de Catalunya. Dominar un idioma no és cosa d’un dia ni de dos. Jo formo part d’una generació amb uns plans educatius que no tenien com a punt essencial aprendre una llengua estrangera. La primera classe d’anglès recordo que la vaig tenir als tretze o catorze anys. Ara, afortunadament, les noves generacions tenen més facilitats, poden accedir a molts continguts a través d’Internet, i des de l’escola ja es té clar que l’anglès ha de ser una llengua transversal, una eina amb la qual t’expliquen diverses matèries.
Com és el periodisme d’allà? Hi ha gaires diferències amb el periodisme d’aquí?
Els problemes del periodisme són els mateixos, però aquí estan més accentuats que allà. Als Estats Units la professió periodística és respectada. Quan vaig a les rodes de premsa nord-americanes hi veig corbates, vestits, canes i un respecte del polític cap al periodista i a l’inrevés: és una mirada entre iguals. Aquí, en canvi, hi ha samarretes, bermudes, xancletes, gent molt jove amb poca experiència, i hi veig uns polítics que majoritàriament tenen la tendència de menystenir el periodista, perquè no se’l veu com un dels canals per rendir comptes a la ciutadania de la feina realitzada en la gestió dels afers públics. Te’n posaré un exemple: roda de premsa a la Casa Blanca amb el president Obama. L’associació de periodistes elabora una llista dels mitjans que li faran preguntes i la lliura al cap de comunicació, de tal manera que el president va donant els torns de paraula amb el màxim respecte. Allà el polític no pot esquivar les preguntes com passa aquí. Els periodistes de diferents mitjans insisteixen fins que el president respon pel tema plantejat. Als EUA és impensable l’“això no toca”, és una falta de respecte absoluta al periodista no assumir el rol que té el polític de donar compte de la gestió pública davant de la ciutadania a través dels mitjans de comunicació.
(…)
Què pot aprendre la política catalana i espanyola de la nord-americana?
Allà els ciutadans estan convençuts que tenen poder per canviar les coses: s’organitzen, envien escrits als dirigents, elaboren argumentari, creen estats d’opinió i, en definitiva, fan lobi. Això que aquí ens sembla tan negatiu, el lobi, allà resulta positiu. Fet amb transparència, és utilitzar totes les eines i capacitats que tu tens, sense trencar cap llei, per canviar una decisió que consideres injusta o no prou bona. És un dels elements clau de la mentalitat nord-americana segons la qual l’Estat no ho ha de fer tot, ha de ser més aviat petit i ha de tenir més pes la iniciativa privada.
¿Al poder polític dels EUA els interessa el procés sobiranista de Catalunya? En tenen alguna notícia?
El govern dels EUA sap perfectament què està passant a Catalunya, qui és qui. Té connexió amb el govern de la Generalitat, via indirecta, perquè la diplomàcia espanyola també hi està treballant. Ells no faran cap gest per ajudar-nos, però si els catalans ho fem bé, els nord-americans no entorpiran el procés. No oblidem que Espanya és un aliat dels EUA per a assumptes com les bases militars, però no és un aliat clau. Quan la Casa Blanca ha de decidir un cosa important truca a Berlín, Londres, París i Roma, no a Madrid.
(…)
Aquest és un fragment de l’entrevista al periodista Gustau Alegret que publiquem al número 13 del FET a TARRAGONA. La revista la podeu comprar a les llibreries i quioscos de la ciutat. També us en podeu fer subscriptors per 30€ l’any i les rebreu còmodament a casa.
