L’adolescència és una de les etapes més complicades en l’àmbit emocional. L’etapa dels sentiments a flor de pell i d’aquell retrobar-se amb un mateix que per molts potser arriba massa tard i per d’altres molt aviat.
Els interrogants, les incerteses, els canvis, els experiments i aquelles ganes de tastar tot el que és nou. Qui no ha estat adolescent? .
El Nàstic de Vicente Moreno és aquell adolescent rebel que actua pels impulsos més primaris, dels incompresos. Un equip que ha fet un inici de lliga espectacular i que de cop i volta ensenya la seva pitjor cara sense saber exactament per què.
Com un canvi d’humor sobtat sense tenir massa explicació. El cert és que el nivell fixat per l’equip era alt i que la primera derrota havia d’arribar tard o d’hora en una categoria molt exigent i on el fet de saber curar les ferides t’acaba fent arribar a l’èxit.
Les exigències de la temporada marquen que ara toca gestionar de la mateixa manera els punts perduts que aquells set que havies guanyat fins ara. Vicente Moreno ha demostrat que és un excel·lent gestor de la victòria i que sap que l’equip toqui de peus a terra en tot moment. Ara caldrà veure com transforma les sensacions, gairebé noves, de derrota en un estímul positiu per un equip massa acostumat a no perdre.
La imatge abatuda de Moreno al finalitzar el partit, no era la d’un tècnic que després de quatre jornades manté al seu equip acabat de pujar de segona B en posicions de play-off d’ascens.
El Nàstic és sisè actualment tot i l’ensopegada a Elx, en una lliga esbojarrada on mana un sorprenent Alcorcón i on el cap d’algun entrenador com el de Raül Agné ja tremola a Tenerife. En els temps de la immediatesa i de la poca espera quatre jornades poden semblar una eternitat per a molts.
Moreno va deixar una imatge com la d’aquell que busca en la soledat una bona companya de viatge per pair la pitjor de les sensacions. Assegut a la banqueta i mirant pensatiu cap a la gespa, aguantant-se la barbeta com si fos una estàtua neoclàssica.
La postura de Vicente Moreno en acabar el partit era la d’un entrenador que segurament busca explicacions allí on no les troba, més enllà d’un mal partit o un altre. Més lluny de tres punts en joc o d’una jornada on no han sortit bé les coses. Moreno vol retrobar el punt en comú d’aquell exercici de complicitats estranyes que tenen banqueta i equip. El Nàstic va perdre la seva raó i va ser un convidat més a un partit dolent de futbol per qualsevol dels costats que es pugui intentar mirar l’encontre.
La lectura després del partit d’entrenador, president i futbolistes va coincidir i poc acostumats a escoltar una autocrítica tan clara i directe en el món del futbol, un habitual de les excuses eternes, podem entendre que el primer mastegot ha de servir per corregir errors i saber aprofitar aquelles situacions sense avantatge que ens ha de generar aquesta categoria.
Els grana han d’aprendre ara a saber navegar en una nova sensació que han experimentat pocs cops els darrers temps i que ha de servir per resoldre interrogants i per tornar-se a trobar amb ell mateix. L’adolescència de la segona A serà especialment complicada i llarga però el crèdit d’aquest equip està fora de qualsevol possible dubte que puguin generar només noranta minuts en un camp maleït.
La història del president que dóna nom al camp de l’Elche, Martínez Valero, és ben curiosa. Empresari del món de les sabates i expresident del conjunt del Baix Vinalopó va donar nom al vell Altabix. Abans Manuel Martínez Valero va ser polític de l’UCD de Suárez i fins i tot va tenir un estret vincle amb Tarragona quan va participar a la batalla de l’Ebre durant la Guerra Civil. Martínez Valero no va arribar a entrar en combat i va estar concentrat a Tarragona amb el seu batalló republicà.
El cert és que segurament no va guardar massa bon record d’aquells temps difícils i la maledicció del Martínez Valero de moment s’ha fet eterna per un Nàstic que en dinou visites a Elx no ha estat capaç de guanyar mai a l’equip de la franja verda.
Els grana han de seguir buscant quin ha de ser el seu lloc exacte en aquesta categoria i acabar cercant la regularitat habitual d’un equip molt fiable i poc acostumat a aquestes pujades i baixades brusques.
