Carregant ...

L’origen del nom “Colla de la Mercè”

Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

La Mare de Déu de la Mercè de Tarragona de 1815/16 als goigs impresos al c. Major per Miquel i Joaquim Puigrubí. Cedida: Institut Municipal d’Història de Barcelona

La Mare de Déu de la Mercè de Tarragona de 1815/16 als goigs impresos al c. Major per Miquel i Joaquim Puigrubí. Cedida: Institut Municipal d’Història de Barcelona

Una de les efemèrides més destacades de les Festes de Santa Tecla d’enguany són els 130 anys dels primers Xiquets de Tarragona. El diari tarragoní ‘La Opinión’ anuncia el 16 d’octubre de 1885 la Colla de la Mercè de Tarragona. Malgrat el pas del temps, els tarragonins no ens hem preguntat la raó d’aquest nom per a la colla sorgida de la unificació de la vella i nova dels Xiquets de Tarragona que actuaven des de l’agost d’aquell mateix any. Aquest article viatja cap als orígens d’aquest apel·latiu.

Tarragona té llarga devoció a l’advocació mariana de la Mercè. La toponímia recull encara la nomenclatura de carrer de la Mercè, entre la plaça de Sant Antoni i la de l’Oli per seguir fins a les Peixateries Velles. Segons Joan Salvat a ‘Tarragona antigua y moderna a través de su nomenclatura urbana’,  l’orde religiós de la Mercè és documentat entre 1299 i 1375 en el convent enfront de l’actual portal de sant Antoni. Als frares mercedaris els substituïren els antonians, dels quals provenen els noms de plaça, portal i passeig de sant Antoni.  Molt malmès a la guerra dels Segadors contra el rei espanyol Felip IV (1640-52),  el mestre general de l’orde des de 1664 i arquebisbe a la seu tarraconense entre 1680 i 1694, Josep Sanxis i Ferrandis, el reedificà. Els mercedaris l’habitaren novament fins a les bullangues de juliol de 1835, en què es saquejà el dia 27.

Que el carrer de la Mercè conduís els vianants fins a l’antic convent mercedari explica l’ús de l’apel·latiu per a aquesta via des de 1720. Consta en una venda d’una casa entre pescadors. Ja amb anterioritat, almenys des de 1650, en el període en què el convent no funciona, coneixem la capella votiva de la Mare de Déu de la Mercè, en la casa cantonera amb la plaça de sant Antoni, al núm. 20 del carrer. Aquesta capelleta suplí la funció anterior de l’edifici religiós abandonat.

De caràcter popular, la presidia una imatge de pedra, bona factura i amb l’hàbit blanc de l’orde.  El 24 de setembre, dia de la festivitat, s’hi col·locaven espelmes i s’hi resava. La resta de l’any els ciutadans es descobrien el cap en passar-hi.

Paral·lelament, entre 1784 i 1790, Sofia Mata de la Cruz ha documentat la realització d’una imatge de plata de la Mare de Déu de la Mercè per a la catedral. El detall avala la importància d’aquesta advocació a Tarragona. Tant la del convent de la Mercè com la de la catedral foren destruïdes durant la guerra del Francès a principis del XIX.

Devoció marinera per la Mercè

L’orde de la Mercè tenia com a finalitat la redempció dels captius castigats per la pirateria i els corsaris de la mitja lluna musulmana a la mar. Així, a la capelleta del carrer tarragoní exhibia dos presoners agenollats perquè el gremi de la mar hi tenia gran devoció.

La toponímia ens fa adonar que la plaça de les Peixateries Velles, amb les imatges dels antics patrons dels pescadors sant Pere i sant Andreu, és a tocar del carrer de la Mercè.  De fet, Salvat apunta com un nom anterior d’aquesta via i que arribaria fins a 1556 el «de la pescateria». Tota aquesta àrea era, doncs, vinculada a la gent de la mar, abans d’abandonar la Part Alta.

Tradicional pilar caminant dels Xiquets de Tarragona, el dia de la Mercè (foto: cedida)

Tradicional pilar caminant dels Xiquets de Tarragona, el dia de la Mercè (foto: cedida)

Al diari ‘La Esperanza’ de 6 de novembre de 1867, editat a Madrid, apareix una sèrie d’articles amb el peu de Tarragona, escrits per J.A.V., és a dir, Joan Aulèstia i Viñas, articulista del ‘Diario de Tarragona’ i membre de la junta de la Congregació de la Sang. En el tercer i darrer es relata com, als successos de 1835, es salvà el «misteri dels pescadors» i un seguit d’imatges d’aquest gremi, guardades al convent de la Mercè on tenia la seu.

Les explicacions dels fets de Tarragona provenen d’una font oral directa, la del secretari del gremi de marejants el 1835 i alcalde de marina el 1866, Josep Pons, que durant les bullangues vivia a la plaça de sant Antoni, encara epicentre pescador a la Part Alta. Residia a la casa denominada de sant Joan, amb una imatge d’aquesta advocació fins a finals de 1866, any de l’enderroc de l’immoble.

Adolf Alegret a ‘Tarragona a través del siglo XIX (Historias y anécdotas)’ situa a la plaça la taverna de Pere Calà, típica de la Tarragona vuitcentista: «llar pasatjera dels mariners veïns d’aquesta barriada». Hi vivien els homes d’aquest ofici, com Josep Pons, abans de la gestació del barri del Serrallo.

El testimoni de Josep Pons

Els treballadors de la mar, amb Miquel Arta com a prohom del gremi, un individu d’inicials N.N. i de renom «Aureneta», i l’esmentat Josep Pons, plantaren cara als «miquelets» que saquejaven l’església de la Mercè el 1835, de la qual ja havien fugit els frares.  Trobaren l’orgue destrossat i els tubs convertits en cornetes burlesques per a la milícia. La imatge de sant Pere de l’altar major havia estat penjada pel coll d’un «salmonet» o llàntia del presbiteri, se li havia tallat el dit petit de la mà esquerra i li havien robat les claus, atribut del cel. La de sant Ponç bisbe havia quedat guerxa amb l’acció de la punxa d’una baioneta. Havien estat robats nombrosos objectes d’or i plata usats en el culte.

Pons explica que la Mare de Déu de la Mercè, per la qual la gent de la mar tenia gran devoció, fou amagada a la casa de la família de Maria Ventura de Vidal i Verthamon, al núm. 20 del carrer de sant Llorenç. N’era protectora i fou qui patrocinà la imatge el 1815 o 1816 acabada la guerra del Francès. Aulèstia defineix aquesta estimació marinera: «la Santísima Virgen, su ídolo, bien podemos así decirlo, su amparo y su esperanza en los viajes para no caer en poder de moros».

Després, passà de la casa Ventura a l’església de l’hospital de sant Pau i santa Tecla fins a l’octubre de 1866, quan fou restituït el culte a la Mercè en el temple original al passeig de sant Antoni. La devoció marinera queda reflectida per aquell «hombre, arrodillado devotamente, y con uniforme de cabo de Marina real, dando vivas muestras de su excesivo contento, y llorando casi del puro gozo que el corazón inundaba», segons relata Joan Aulèstia a ‘La Esperanza’.

Els pescadors foren desplaçats fora de la Part Alta cap al 1860. El ‘Diario de Tarragona’ del 25 de juny de 1867 usa per primer cop el topònim «El Serrallo» per a «aquel grupo de casas o barracas que los pescadores han formado en la playa, tocando con el rompiente de las olas, en la parte exterior de la puerta de Francolí». L’allunyament del nucli on convivien i rivalitzaven amb els pagesos, contribuí a l’afebliment de les colles de castellers tarragonins, però no a l’absoluta desaparició. De fet, el peix es continuà venent a la Part Alta, ja que el mateix 1867 s’inaugura la Pescateria Nova a l’actual baixada de la Pescateria.

La distància entre la seu de la Mare de Déu de la Mercè i el nou barri del Serrallo, així com des de 1901 la proclamació de la Mare de Déu del Carme com a patrona de la marina espanyola, reconeixement que es féu extensiu a les corporacions civils vinculades al mar com les confraries de pescadors, ha conduït a la pèrdua del rastre de la relació amb la devoció mercedària. Quelcom semblant hauria succeït amb sant Magí si no haguessin sobreviscut els exvots mariners al Portal del Carro i la missa primera o dels pescadors cada 19 d’agost.

En l’origen de la denominació de la «colla de la Mercè», nascuda el 1885, ara fa 130 anys, es troba la toponímia, devoció i extracció social d’uns castellers tarragonins pertanyents al gremi de la mar que aixecà castells de nou en la dècada dels 50 del XIX, que l’escriptor Josep Pin i Soler documentà fins al 1860, i que actuà a La Canonja el 1880. De fet, el 1864, encara va ser Josep Pons, amb tota la vinculació corporativa al mar, l’encarregat de contractar una colla castellera de Valls, ara com a membre de la comissió municipal de Santa Tecla.

jbertran@tinet.cat


Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *