La plaça del revulsiu no podia fallar i no ho va fer. La diada de Santa Teresa, que es va celebrar diumenge passat al Vendrell, va tornar a donar a la Jove de Tarragona allò que es mereixia. Fa tres anys, el primer 5de9f descarregat. En fa dos, el seu primer pde8fm. Enguany, el permís per llepar-se les ferides i tancar un mal parèntesis. La plaça Vella ha acostumat a donar a la Jove el pas que buscava, establint unes sinèrgies que enguany s’han enfortit novament.
Més enllà, però, de la relació entre la diada i la colla, hi ha la trajectòria de la Jove de Tarragona la darrera temporada, molt marcada pel que havia passat de Santa Tecla ençà. Fins llavors, la temporada dels de la camisa morada era sensacional: pocs adjectius s’hi acosten tant com aquest. El 19 de setembre, la Jove se n’anava a dormir amb el bagatge estival de Sant Magí (9de8 i 5de9f) i un Catllar de somni (9de8, 5de9f i el primer pde8fm de la seva història). Després del 2014, el plantejament del 3de10fm era un pas comprensible i res no semblava fer trontollar la trajectòria d’una colla acostumada a obtenir recompenses.
Però els del Cós del Bou van topar amb un mur. No cal descriure’l perquè ja recordem el desencís del Primer Diumenge de Festes, que es va agreujar a la diada de Santa Tecla. Sense embuts: la Jove va fer una mala Festa Major. Potser el tòpic més repetit llavors era que “els castells també cauen, i més en aquest nivell!”: és cert. Però la sensació des de fora és que el que fallava no era tan sols això. La Jove es va fer dèbil davant de l’impacte emocional d’una mala diada, i al capdavall, d’una mala Festa Major en el seu global. Una reacció molt natural després de gairebé quatre anys recol·lectant eufòries plaça rere plaça. Un problema molt més de capacitat psicològica que de tècnica —el crèdit de la colla no donava marge a dubtar-ne.
Calia saber-ho gestionar. Gestionar això, interpretable des de fora, però també altres qüestions que ningú coneix millor que els de dins, els únic que en podrien parlar amb autoritat. I aquí, toca llençar una llança a favor de les persones que dirigeixen la nau: qui si no ells, que han conduït la colla els seus millors anys, eren els més indicats per resoldre l’obstacle? El Mercadal no va ser el bàlsam que la Jove necessitava, ans al contrari. Els tarragonins van sumar una nova decepció que els posava en toc d’alerta: aquella Jove seguia no sent reconeixible.
Carles Ribas explicava diumenge als mitjans que la feina durant la setmana ha estat més aviat de xerrades contundents i de perfilar l’actitud als assajos. La Jove ha acabat reconduint la dinàmica i ho ha fet superant els pronòstics més optimistes. Tornar a coronar el pilar de 8 amb folre i manilles ha de ser el punt i final a 20 dies per oblidar. Amb una Colla Jove més recomposada, l’any encara els pot donar un premi final a Alcover (diumenge vinent) o a la seva darrera diada (l’Esperidió, el dia 24), amb un espadat convertit en argument per a un bon final, en revulsiu obtingut, de nou, al Vendrell.
Amb la mateixa certesa que aquests vint dies foscos marcaran i molt les conclusions de temporada, la Jove no ha de deixar escapar l’oportunitat de tornar a demostrar que, d’aquesta, també n’ha après.
