Twickenham, la catedral del rugby mundial, corona com en una cerimònia gairebé napoleònica els All Blacks com el millor XV del planeta per segon cop consecutiu i allarga el regnat dels homes de negre com a mínim quatre anys més.
L’última haka la ballen davant de la copa de campions que han pres a l’etern rival i germà gran, Austràlia.
El so a Twickenham és el de les veus que es fonen amb l’oficialitat habitual d’una gran final i desprèn aquella flaire especial que només el rugby té.
A les illes britàniques però futbol i rugby lluiten de tu a tu per mantenir aquella litúrgia dels estadis.
Amb les notes d’aquell himne amb final agut que va composar Queco, el Córdoba surt els darrers anys sobre la gespa del Nuevo Arcángel. El moment està impregnat del so més britànic i amb les veus dels seus seguidors entonant a capella allò de “blanco y verde, blanco y verde, Cordobá”.
En un estadi amb aire europeu però situat al sud i amb un ambient de les illes britàniques els andalusos han creat un microclima ambiental que costa de saber tractar.
El Nàstic surt amb aquella precipitació en la que et situa el subconscient quan a fora t’esperen gairebé quinze mil veus per cantar una cançó.
Massa aviat i amb un nou error defensiu els de Vicente Moreno comencen a patir el càstig d’un ex primera que tot i cedir la pilota completament al rival sap perfectament al que juga.
Els de Moreno han triat la pitjor disfressa possible per celebrar la nova moda del Halloween. En una setmana on a Can Nàstic s’ha parlat més d’un rumor de Llevant que no pas del partit davant del Córdoba.
L’equip grana ha tornat a ensenyar aquella cara de Mr Hyde i ha demostrat que és massa vulnerable si renuncia a la seva identitat.
Quan les bandes no apareixen, quan els carrils estan completament obstruïts, quan la circulació de pilota és lenta, quan els centrals regalen massa, quan el davanter referència s’amaga, quan tot això es barreja en la pitjor de les combinacions possibles l’equip lògicament desapareix i es fon com el terròs de sucre dins del cafè.
Els homes cridats a marcar les diferències segueixen sense ser-hi i, el que sembla més preocupant, és que encara continuen tenint oportunitats per davant d’altres que han demostrat alguna cosa més amb el conjunt grana i que s’han de guanyar el lloc a força d’empenta i més empenta.
L’equip ha començat de forma extraordinària la lliga però ha de no confiar-se d’aquest coixí i de mantenir aquell caràcter que imposa sempre Vicente Moreno. Els grana han d’aprendre de la filosofia dels All Blacks, aquella que diu que si pots guanyar de forma contundent no t’has de conformar amb una victòria in-extremis.
Fins ara el Nàstic ha començat perdent en set dels onze partits jugats. D’aquests només ha aconseguit guanyar en una ocasió, a Tenerife.
L’equip es transforma en excés quan viatja lluny de Tarragona i encara que Vicente Moreno afirmi convençut que la filosofia és la mateixa i que el patró de joc no varia, la intensitat d’aquest Nàstic ara mateix es troba a massa distància de l’equip que veiem al Nou Estadi. Els grana es comporten com equips d’aquells que volen fer llargs els partits, com un conjunt conservador que perd una marxa quan s’allunya de la Budallera.
Les mil disfresses d’aquest “Phantomes” del futbol fan que cada desplaçament pugui servir per veure un Nàstic amb un aire diferent i habitualment sense aquella empremta pròpia que l’omple de virtuts en el partits de casa.
