Advertisement
Carregant ...

Xiquets de Tarragona: anatomia d’una metaformosi

Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Pinya del tres d enou amb folre en un assaig dels Xiquets de Tarragona el passat mes d'octubre (foto: DAVID OLIETE)

Pinya del tres d enou amb folre en un assaig dels Xiquets de Tarragona el passat mes d’octubre (foto: DAVID OLIETE)

El segon tram de la temporada castellera ha consagrat els Xiquets de Tarragona, capaços d’ampliar el repertori de gamma extra i sortir vencedors del particular duel tecler amb la Colla Jove. L’eclosió matalassera a l’elit dels castells és fruit d’un canvi de dinàmica que combina aspectes tècnics i mentals que el periodista, amb divuit anys a les files ratllades, retrata en primera persona.

Quan ho mires amb perspectiva, fer castells sense rumb pot ser avorrit. Coincideixes dos cops per setmana amb els mateixos 70 companys assajant cada dia les mateixes estructures, amb un repertori limitat al dos, el tres, el quatre i el cinc. Alternes les proves de sis i set pisos amb alguna pinya tancada de vuit pisos. Els horitzons s’estanquen, l’ensopiment s’encomana i, fins i tot, algun company llegeix un llibre enmig del pati. La rutina es converteix en un estat d’ànim, i només es trenca quan l’assistència de castellers fluctua ostensiblement.

Si algun divendres es reuneixen algunes camises més assajarem el dos de vuit amb folre, que les voluntarioses proves del tres de nou folrat són impensables fins ben entrat l’estiu. En canvi, si la cosa fluixeja em tocarà fer de primeres mans. Faig 1,85 m, una alçada justeta per a la posició, però els meus 67 quilos i una inexistent tonificació muscular fan impensable que pugui evitar una hipotètica asseguda del segon. La manca de gent impedeix fer moltes proves de qualitat, les limitacions a l’assaig condicionen les opcions d’èxit, i sense objectius estimulants la gent es queda a casa. Un cercle de desànim que tenalla qualsevol aspiració de créixer.

Els dies d’avorriment al local dels Xiquets de Tarragona van existir, però ja pertanyen al passat. La recuperació del tres de nou amb folre l’any 2007 va trencar aquesta espiral d’escepticisme i va encetar una dinàmica d’èxits. Vaig ser partícip d’aquesta recuperació fins que el 2010, just quan Roger Peiró es convertia en cap de colla, vaig iniciar una etapa de dues temporades de desconnexió matalassera per motius laborals. Retrobat amb la camisa ratllada el 2012, em vaig adonar que els Xiquets ja solvents que havia deixat tenien poc a veure amb els que retrobava. L’estrena de la tripleta l’any anterior no era fruit de la casualitat sinó d’una transformació tècnica, social i psicològica sense precedents en la història de la colla.

El primer que em va sobtar quan vaig retornar al local va ser que no coneixia gairebé ningú. Acostumat a trobar-me amb “los mismos cabrones de siempre”, que deia l’entrenador de futbol gal·lès John Benjamin Toshack, comprovava incrèdul que el pati s’havia omplert de desenes de joves implicats i amb una preparació física que em feia sentir encara més esprimatxat.

(…)

AQUEST REPORTATGE ES PUBLICA ÍNTEGRAMENT AL NÚMERO 14 DEL ‘FET A TARRAGONA’.

La viabilitat econòmica de la revista està en mans dels seus lectors. L’elaboració de tots els articles, entrevistes i reportatges publicats ha estat possible gràcies al suport dels subscriptors, que pagen 30€ a l’any, i de les persones que compren la publicació als quioscos i llibreries de la ciutat. Sense la complicitat i la implicació de la societat, no és viable el periodisme analític, rigorós i de qualitat.

La comunitat del FET suma 540 subscriptors. Si us hi voleu afegir, ompliu aquesta butlleta i sigueu benvinguts a la gran família del FET a TARRAGONA.


Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *