“La possessió de la pilota està sobrevalorada” explica amb la seva habitual serenor a la zona mixta del King Power Stadium, Claudio Ranieri en les seves lliçons habituals de futbol. Ho fa després d’empatar amb el United i d’haver tingut només el 31% del temps del partit la pilota. El Leicester s’ha convertit en la gran revelació del futbol anglès, gràcies als gols de Vardy i de Mahrez i a un futbol que aposta obertament per les ràtzies a cos descobert amb contraatacs portants a la perfecció.
És com l’eterna batalla entra la possessió sense meta i l’efectivitat convertida en una partida d’escacs amb moviments mil·limètrics d’equips que es reinventen a cada encontre per saber trobar la millor solució. Dues visions aïllades del futbol però que es veuen obligades habitualment a coincidir en un terreny de joc per trobar la part antagònica de cadascuna.
Abonats a aquesta cerca constant d’un viatge ple de canvis el Nàstic de Vicente Moreno segueix sent la combinació entre dos estils de futbol tan diferents que costa identificar a l’equip més enllà de poder trobar el seu caràcter guanyador en cada partit.
El resultat molts cops és l’essència del futbol. Si Naranjo no fa aquell gol en temps afegit, la lectura del partit hauria tornat a ser la d’un Nàstic poc ambiciós fora de casa, la d’un equip que especula en excés quan juga com a visitant i hauríem tornat a marxar d’Anduva amb aquella sensació habitual d’aquesta temporada que amb un punt més de gas, els de Vicente Moreno haurien tret millors resultats com a forans. El xut de Naranjo després d’una nova exhibició de contraatac d’Emana va entrar i la lectura del partit gira com un mitjó per quedar-se amb la percepció d’un altre partit llarg, d’aquells de madurar, dels d’autèntica batalla, dels de granota de treball i saber esperar l’oportunitat. Un partit guanyat a última hora per no perdre un dels elements bàsics per entendre l’ADN d’aquest equip cansant de tirar de fe.
Els grana no renuncien a mirar amb el cap alt cap a la zona de vertigen i a hores d’ara són un dels candidats a liderar una categoria molt ajustada on pocs equips destaquen per sobre els altres sobre la gespa. El Nàstic no té aquella vergonya normal del principiant. Els de Moreno no se senten com l’equip debutant que s’ha convertit en una realitat ja després de quinze jornades i situat a només dos punts del líder i a un de l’ascens directe.
Sense golejadors destacats i amb problemes seriosos a l’hora de trobar una referència ofensiva, el Nàstic viu en un permanent cara o creu que fins ara ha bufat amb vent de cara i que bipolaritza l’essència més primària dels seguidors grana que lluiten contra la seva innata voluntat de crítica.
Capítol a banda com quasi cada partit per Achille Emana, un jugador que acabarà amb els adjectius possibles i que gràcies a la seva visió, acostuma a fer força més senzill l’objectiu final d’aquest esport que no és cap altre que el de fer arribar una pilota dins de la porteria rival.
Amb el camerunès sobre la gespa passen coses, es belluga el partit i el Nàstic es creu aquells arguments que sovint amaga rere una gran defensa.
Els números de l’equip revelació de la Segona A en aquest començament de lliga són espectaculars i de fet els de Moreno presenten registres d’ascens amb vint-i-cinc punts en les quinze primeres jornades de campionat. En els darrers anys pràcticament tots els equips que en aquesta jornada han superat els vint-i-quatre punts han acabat jugant com a mínim el play-off d’ascens.
Al ritme que marquen les guitarres dels Vergüenza Ajena el vestidor grana va treure el secret amagat per cantar a pulmó aquell somni carregat de son, himne d’un vestidor que despert entre acords robats de ves a saber quina cançó, cerca poder escriure un altre gran èxit aquesta temporada.
