La guitarra al coll, una bufanda verda i blanca i una bandera irlandesa de fons. Un càntic anti britànic i un acompanyament massiu per part de tots els clients del bar abans d’anar cap a Celtic Park per veure el que segurament es preveu com una nova victòria dels catòlics de Glasgow davant del Dundee United, un històric dels vuitanta que ara es baralla entre la primera i la segona escocesa. L’ambient a les grades del Park és de les grans ocasions i es canta a pulmó el “You’ll never walk alone” quan surt l’equip després d’un himne peculiar i aquell “Just can’t get enought” quan els locals marquen el primer dels quatre gols de la tarda. El Celtic és un equip acostumat a deixar escapar a les seves estrelles pel camí i a refer-se de la trompada sense perdre ni un sol gram de la identificació col·lectiva que suposa el club. La història, la tradició i les victòries han fet dels del trebol de quatre fulles tot un emblema pels molts escocesos d’origen irlandès, per bona part d’Irlanda que segueix els partits del Celtic i per un grapat de malalts que simpatitzen amb els del Park per litúrgia i nostàlgia futbolística.
Segurament el “Port ti” encara no ha arrelat prou com algun dels diferents himnes de Celtic Park on tot sona amb un toc especial, fins i tot aquella tornada del “British Soldiers go on home”.
Al Nou Estadi banderes gal·leses, una anglesa i una escocesa (versió Tenerife) donen la benvinguda als equips. El partit davant del conjunt canari és una prova de foc per equip i afició. L’equip per seguir enganxat als llocs de dalt, com ha fet i la grada per cercar un referèndum amb prou importància per seguir avaluant el termòmetre del poder d’atracció del Nou Estadi.
El Nàstic té un equip de treballadors eterns, d’aquells que més enllà de la gomina d’alguns, saben que al terreny de joc toca mostrar la imatge més combativa possible. Aquell esperit guanyador de les darreres temporades s’ha encomanat als nous, la majoria ansiosos de victòries, i l’equip ha aconseguit una presència intimidadora sobre la gespa. A casa els de Vicente Moreno són capaços d’ensenyar tots els registres possibles i de trobar solucions diverses a partits que semblen completament encallats. Si res no funciona, apareix el 25 i és allò de pilotes a Achille. Emana un cop més ha aparegut com una pinzellada salvatge de Pollock, però quan més el necessitava l’equip, com si calculés la dosificació exacte per aparèixer.
En un parell d’accions ha fet entendre a alguns perquè havien pagat la seva entrada per veure aquell partit. Gaudim, sí, gaudim, que pocs cops un pot veure un jugador així de tan a prop i a més a més amb el teu equip. Ja triga el club a aprofitar la imatge d’Achille Emana per portar gent al camp i per potenciar en positiu la marca Nàstic. Després de l’obsessió malaltissa d’una campanya poc afortunada davant del Llagostera, des del club no hi hagut cap més moviment per intentar atreure a la gent al Nou Estadi. Davant del Tenerife no es va tornar arribar als 6.000 espectadors i costa d’entendre que tot i la marxa espectacular de l’equip a la lliga la gent no s’enganxi.
El Nàstic té un producte excel·lent ara mateix, un equip i un entrenador que en la distància curta aconsegueixen posar-se a la majoria d’amants del futbol a la butxaca i té un tipus anomenat Achille Emana a qui no li calen distàncies per poder captivar a qualsevol. És cert que l’equip segueix patint un problema important d’identificació col·lectiva que l’allunya per exemple d’aquell Nàstic de l’ascens on un tal Antoni Pinilla va liderar a tot un grup o un inspirat Diego Torres es va convertir en un referent a cop de gols. Els Serrano, Codina, Rubén Pérez, Abel Buades o Manolo Martínez van ser els complements perfectes per enganxar a una afició mancada d’icones, gràcies a la seva presència a quasi tot arreu.
Aquest any però noms com els de Xisco Campos (200 partits de grana), Xavi Molina, Marcos o fins i tot Tejera poden complir un rol similar a la perfecció i Emana s’ha de convertir en aquell futbolista que vulguin imitar els més petits. El Nàstic ara té l’oportunitat de tornar a trobar aquesta comunió que et permet recuperar l’essència més pura del futbol, aquella que s’allunya dels despatxos i passa per carrers, penyes o bars, aquella del que cada diumenge et fa anar al camp, aquella que ha de servir per tornar a veure a la canalla amb la samarreta vermella als carrers i a les escoles. I és que seguint la filosofia de Vicente Moreno cal recuperar el “Just can’t get enough” de Celtic Park i com canta la melodia dels Depeche Mode, mai és bo tenir-ne prou.
