El Milan dels noranta va ser un d’aquells equips que no deixava que la gespa tornés a créixer per on havia passat. Les seves golejades europees i les seves tres copes d’Europa pràcticament consecutives el van convertir en un referent futbolístic de finals del Segle XX. Aquell Milan dels holandesos de Sacchi i dels Desailly o Savicevic de Capello, va ser un dels millors equips com a bloc que s’ha vist en els darrers anys de futbol.Els rossoneri i de fet la seva afició van popularitzar en els seus desplaçaments el lema “Cero Anch’io” (Jo també hi era). L’afició del Milan habitualment considerada com una afició de teatre va voler reivindicar que en aquella època de bonança i de cantar allò del “Siamo noi, siamo noi”, ells eren allí.
L’afició del Nàstic encara no ha cantat grans títols del seu equip i només s’ha conformat, que no és poc, en celebrar ascensos i lamentar algun descens pels camps de la lliga. A Girona nova demostració de ser-hi i de presència d’una afició convençuda en els seus i que manté el crèdit en un equip que els ha acostumat a guanyar i a convèncer les darreres temporades. Més de 600 aficionats van agafar els autocars de la Federació de Penyes o els cotxes particulars per anar a viure un derbi amb barreja de regust britànic i italià. El Blue Moon en honor a la nova samarreta del Nàstic no va sonar per la megafonia de Montilivi que s’agradava amb l’himne del Girona dels The Gruixuts i la Flama dels Obrint Pas.
Futbolísticament i més enllà de l’espectacle de la grada, el Nàstic va tenir el partit de cara per tornar de terres gironines situat amb punts d’ascens directe. La por, el pànic i una espècia d’agarrotamet col·lectiu van fer que els de Vicente Moreno regalessin dos punts sense saber sentenciar un encontre on van tenir superioritat durant setanta minuts. L’equip ha navegat entre el fet de voler guardar la roba i la mateixa desconfiança d’haver deixat massa coses per fer quan era més fàcil. La manca d’anar a buscar el segon gol ha fet recuperar aquella versió més conservadora d’un Nàstic que ha tornat a demostrar que no sap jugar quan renuncia a les seves pròpies senyes d’identitat. L’equip està construït per saber portar el pes del partit quan el moment ho demana i li costa massa saber aguantar noranta minuts quan es fan llargs. Els de Moreno necessiten sentir-se protagonistes per patir menys. Necessiten saber que el premi és més a prop del que sembla i no perdre l’ambició per la victòria que caracteritza a aquest equip. Quan els grana fan la passa enrere per intentar protegir la porteria pròpia, l’equip es fa petit i s’encongeix en excés per no tornar a créixer si no és amb una genialitat d’Emana que aquest cop va aparèixer amb comptagotes.
Moreno va tornar a tirar de llibreta i de valentia en la seva aposta per un doble pivot inèdit i on Abu es va llicenciar amb un partit complet del mig centre georgià, que va ser decidiu en el gol d’un inspirat Naranjo que s’està convertint en la peça de més valor de l’àlbum de cromos grana. Capítol a banda per Iago Bouzon que va tornar a demostrar que no es troba en el seu millor moment de forma tot i ser un dels centrals amb més experiència de la categoria. El central grana és una autèntica assegurança en l’anticipació i en tallar les pilotes dividides en els atacs rivals però pateix massa en l’u contra u i sobretot en la sortida de pilota jugada. “Quina manera de deixar-nos perdre dos punts” repeteix un soci qualsevol a la grada de Montilivi quan els grana deixen escapar dos punts que els feien tocar amb la punta dels dits la lluna blava que cantava Sinatra convertit en himne dels Sky Blues. L’afició grana va tornar a agafar els cotxes i els autocars amb aquella cara de no saber ben bé el que havia passat però pensant ja en tot el que queda encara per endavant. L’afició ha d’esperar el seu dia D particular per poder recuperar amb tot el significat del món aquell “Cero Anch’io” rossoneri.
