Cruyff i Jesper Olsen improvisen un penal indirecte en un partit de la lliga holandesa entre l’Ajax i l’Helmond Sport 82. El penal amb el que una part de la generació de finals dels setanta vam practicar al pati de l’escola, ha tornat a fer la volta al món aquest cap de setmana quan Messi i Luis Suárez han imitat el llançament davant del Celta i han recordat aquells tocs de Cruyff i el petit dels Olsen. L’essència del penal quedava completament trencada per la genialitat de Cruyff que demostrava que alguns cops la fórmula que fas servir per arribar a la meta pot ser tan diferent i diversa com llençar un penal indirecte.
L’aposta d’en Johan a les banquetes va ser completament contraposada a justificar la fi per davant dels mitjans i el tècnic va demostrar que per davant de tot sempre hi havia el futbol com a senyal d’identitat d’aquell Barça del Dream Team, que es va emmirallar en l’Oranje de Michels. La concepció futbolística de Cruyff, va força més enllà dels resultats. La cerca d’uns ideals futbolístics, d’un patró de joc, d’un estil propi, d’un futbol que es reconegui arreu del món. Fidel als seus principis, l’holandès ha aconseguit crear escola i amb variables contundents trobar deixebles en tots els costats del futbol, ara fins i tot llençant penals.
Molts cops però la forma en què es guanyen els partits passa a un segon terme completament. La necessitat de sumar i l’ansietat dels equips fa oblidar aquells ideals incorporats en la genètica de gairebé qualsevol entrenador. Els tòpics poden amb la imaginació i el futbol es converteix en una rutina de resultats amb la que un també pot crear escola.
El Nàstic actual s’apunta a la segona tendència, a la de sumar punt i ha perdut en els darrers partits les seves arrels més bàsiques. Ara mateix, costa reconèixer futbolísticament a un Nàstic que ha abandonat el futbol harmònic i de toc fàcil per convertir-se, en un procés de transformació accelerat, en aquell visitant camaleònic. Vicente Moreno ha aconseguit que els partits de casa siguin igual de pràctics que els jugats lluny de Tarragona. L’equip guanya en solidesa el que perd en atractiu i recull els fruïts més madurs que van caient en forma de punts en una classificació que no enganya quan la feina es fa ben feta. De vegades la renúncia de la fómula pot portar a contradiccions. L’equip s’ha d’anar trobant còmode perquè encara en massa moments dels encontres la percepció és que el conjunt de Moreno renuncia a un estil amb el que gaudeix.
Els exàmens setmanals, el Nàstic els segueix passant amb nota però continua lluny d’aprovar l’avaluació permanent amb aquells que segueixen sense venir al Nou Estadi. Deia Miguel Palanca i amb raó, que el moment econòmic del país és el que és i que els preus de les entrades segueixen sent massa alts en comparació amb els salaris actuals. Per preus, per poca atracció futbolística o per manca d’incentius creats, el cert és que un Nàstic que ha dormit una nit a primera un mes de febrer, hauria de ser capaç de ser un punt de trobada que generés més empaties a les grades en els darrers temps.
Ara ja amb caretes fora, els grana s’han convertit en un clar aspirant a lluitar com a mínim per un lloc al play-off d’ascens. Ho fan sent la revelació de la categoria, com hem dit algun cop, i mantenint la prudència que ha ensenyat habitualment aquesta temporada. El Nou Estadi ha d’esdevenir com la peça decisiva d’aquesta espectacular campanya dels de Vicente Moreno. Tot ha de passar per casa on han de venir encara; Còrdova, Oviedo, Mirandés, Leganés, Osasuna i Alabès en un tram final de temporada on la lliga es jugarà a Tarragona.
Els grana han trobat ara mateix una estabilitat a la classificació que els dóna arguments per mantenir el futbol que es va veure dissabte al Nou Estadi davant l’Elche on una genialitat d’Abu i Naranjo, va desencallar un partit amb molt poques ocasions i on els locals van trobar a faltar aquell punt d’anarquia d’un Achille Emana que no va tenir el seu dia més inspirat.
L’equip necessita agafar aquell punt de confiança necessari com a local que ha mostrat les últimes temporades. Fins ara ho ha fet amb una personalitat molt marcada que tenia en la pressió, la recuperació i la intensitat a les dues àrees, els trets característics d’un bloc que s’ha transformat deixant de banda el ‘Com’ per començar en pensar en el ‘quan’, el ‘que’ i el ‘on’.
