La moneda comença a sortir de la mà de l’àrbitre cap enlaire per definir aquella imatge que pocs cops es recorda però que acostuma a donar inici a qualsevol partit de futbol. Expliquen que el sorteig inicial és tan antic com el mateix esport i que el fet d’escollir quina és la primera opció de l’equip ho va marcar ja el primer reglament del Board britànic. Atzar i esport s’acostumen a donar la mà amb un alt percentatge d’ocasions encara que massa vegades s’amagui darrere d’explicacions racionals del que s’ha vist en el joc. Part important d’aquest atzar el juguen les decisions arbitrals que sovint queden en la mateixa opinió de l’àrbitre sense un criteri concret.
Les queixes cap al col·lectiu arbitral són massa cops poc justificades i habitualment tapen les deficiències que has ensenyat en un encontre. Dos penals en contra i vuit targetes grogues pel Nàstic, van fer que l’arbitratge d’Arias López fos mirat amb lupa des del conjunt grana que sense apuntar directament cap a un comportament sibil·lí de l’àrbitre, si que van mostrar els seus interrogants sobre les decisions concretes.
El cert és que el Nàstic va temptar la sort en excés una vegada més i aquest cop la barreja de desig i insistència va desaparèixer després dels primers quaranta-cinc minuts. Els grana necessiten mirar els partits sense acceptar no rebre un més enllà i buscant aquell joc harmònic, constant i amb la panxa buida de victòries que Vicente Moreno ha ensenyat des de la seva arribada a la banqueta. Un Nàstic poc valent ha tornat a fer aquell pas enrere que amb comandament o sense, fa que un equip inconscientment comenci a treure aigua amb galledes. Els grana han optat per jugar-se el partit a un cop de moneda esperant que sortís cara. Recordant aquells mítics París-Dakar on els Peugeots d’Ari Vatannen i Juha Kankkunen es jugaven la victòria depenent d’on caigués aquell franc que Jean Todt llençava a l’aire. Els grana han renunciat, voluntàriament o involuntàriament, a allò que saben fer i han caigut en errors de precipitació i de no saber com controlar mitja hora boja que ha proposat Fernando Vázquez per acabar el partit. Ni la inspiració de Naranjo que va camí de rècord, ja ha igualat a Diego Torres i Powel marcant en quatre jornades seguides i si marca davant del Valladolid agafaria a Santi Castillejo.
Ni el gol per emmarcar de Mossa, van servir per saber aguantar un 0 a 2 davant d’un Mallorca enfonsat que va tornar a entrar en el partit gràcies a aquella estranya sensació de tenir la feina feta. El Nàstic que havia recuperat tot allò que enyorava part de l’afició a la primera part, va tornar a caure en aquell futbol intel·ligent que juga a sobre de la corda més prima i que exterioritza els nervis i l’acceleració. El play-off de moment no s’escapa i l’equip ha d’aprendre a gaudir del que queda de temporada un cop la permanència està assegurada.
Més enllà dels dubtes arbitrals que costen de veure fins i tot a primer cop d’ull per la tele, ara toca un nou debat a la porteria. L’interrogant s’obre en saber, qui serà el substitut de Reina. Dos candidats sobre la taula, Fabrice Ondoa i Alberto Varo. El tarragoní, Varo, ha entrat en les dues darreres convocatòries però no ha jugat ni un minut, potser Vicente volia que agafés confiança amb el primer equip per quan arribi el dia. El camerunès, Ondoa, va arribar aquest mercat d’hivern, no jugava al Barça B, i ara és el titular del filial del Nàstic, potser perquè comenci a agafar minuts. Si hem d’apostar, em jugo aquell pèsol d’en Puyal per Varo, que en un principi sembla el cridat a ser el pròxim diumenge davant del Valladolid el porter titular dels grana. Vicente Moreno segur que no necessita la moneda i jugar-se a cara o creu quin dels dos porters han d’agafar el lloc de Reina.
