Carregant ...

Quaranta anys de l’última víctima del franquisme a Tarragona

Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Edificis 7 i 9 del carrer d ela Unió, escenari dels fets de 1976 que es relaten en aquest article (foto: Lluís Balart)

Edificis 7 i 9 del carrer de la Unió, escenari dels fets de 1976 que es relaten en aquest article (foto: Lluís Balart)

L’any 1971 l’economia mundial va rebre una forta sotragada, es va manifestar l’esgotament del sistema econòmic internacional que havia funcionat des de la Segona Guerra Mundial, els Estats Units van abandonar el patró or i el dolar va patir diverses devaluacions. A l’octubre de 1973, Síria i Egipte van atacar Israel, i l’Organització de Països Exportadors de Petroli (OPEP) va començar a actuar com a càrtel, acordant una dràstica pujada dels preu del cru i decretant un embargament de petroli als països que ajudaven Israel en la guerra. L’efecte de tot plegat va afectar als països occidentals amb una greu crisi econòmica i augment de la inflació a causa de la interdependència entre els estats.

A Espanya, la mort del dictador Francisco Franco, el 20 de novembre de 1975, complicava més la situació. Els governs de la dictadura no havien adoptat mesures econòmiques per afrontar la crisi internacional. Es van establir compensacions a la pujada dels preus del petroli, que van crear un gran dèficit de la balança de pagaments. La situació econòmica era insostenible i es va optar per contenir la despesa, carregant els efectes de la crisi sobre els treballadors, en limitar els increments salarials, Els sindicats, encara il·legals, s’hi van oposar convocant nombroses vagues i accions de protesta, que s’unien a la cada vegada major contestació social al carrer. El 3 de març de 1976, a Vitòria, la majoria de treballadors van iniciar una vaga general. A l’església de San Francisco de Asís, del barri obrer de Zaramaga, es va reunir una assemblea, que la policia va voler dissoldre entrant al temple disparant gasos lacrimògens. Els treballadors que fugien eren rebuts a trets, resultant-ne morts cinc.

5 de març de 1976: Vaga, manifestació i càrrega policial 

A Tarragona, milers d’obrers de diverses empreses treballaven en la construcció de la refineria de petroli a la Pobla de Mafumet. El dia 5 de març, una empresa, Ibemo, va començar una vaga en protesta per la massacre de Vitòria, que va ser secundada pels altres treballadors. A fi de fer visible la protesta van decidir anar caminant per la carretera fins a Tarragona, on arribaven a primera hora de la tarda. La Policia Armada els esperava a l’entrada de la ciutat, en la confluència de l’Avinguda de Catalunya i Avinguda d’Andorra, on els va dispersar amb la contundència que acostumava.

Els treballadors es van tornar a concentrar a la Rambla Nova, on ja els esperava novament la policia, que havia desplaçat cossos especials, els antidisturbis. Allà es van reproduir els aldarulls, d’una intensitat desacostumada a la ciutat. La intenció de la policia era dispersar els manifestants cap els carrers laterals de manera que s’anessin dissolent. Un dels enfrontaments va tenir com a escenari el carrer de la Unió (aleshores Hermanos Landa): la policia avançava des de la Rambla i els vaguistes, i la gent que es trobava al carrer en aquell moment, fugien en direcció al port. Alguns es van refugiar als comerços, altres van optar pels portals de les cases de veïns. Passaven pocs minuts de les quatre de la tarda quan una persona es va precipitar al carrer des d’un dels edificis. La policia el va recollir, en estat extremadament greu, per traslladar-lo a l’hospital de Santa Tecla. A la matinada, els metges certificaven la seva mort, sense haver despertat del coma profund.

La víctima es deia Juan Gabriel Rodrigo Knafo, un jove que el dia 14 d’aquell mes hauria complert vint anys. Treballava en una de les empreses que muntaven la refineria de petroli, Duro Felguera. Havia participat en la vaga i la manifestació, i quinze minuts abans de la tràgica caiguda s’acomiadava a la Rambla del seu cunyat i company, amb intenció d’anar a casa.

Perspectiva més general del carrer que llavors es deia 'Hermanos Landa' (foto: Ll. B.)

Perspectiva més general del carrer que llavors es deia ‘Hermanos Landa’ (foto: Ll. B.)

No se sap com va arribar a dalt d’un immoble del carrer de la Unió i, si no apareixen nous documents o testimonis directes, no ho sabrem mai. L’informe que va elaborar el Cuerpo General de Policía no aclareix els fets en absolut. Afirma que Juan Gabriel havia pujat al terrat de la casa número 7 per llençar pedres a la policia, es va veure descobert i va intentar fugir escalant la façana en direcció a la casa veïna, el número 9. Va arribar a una finestra del quart pis, va passar a la següent i, en intentar passar a una tercera, va perdre l’equilibri i va caure.

Aquestes dues cases no han canviat substancialment d’aspecte. Es pot observar la gran dificultat de realitzar el trajecte descrit, sense roba ni calçat adequat, malgrat que se’l descriu com una persona de complexió atlètica. Només s’aporta el testimoni d’una veïna del cinquè pis de número 9, que declarà que el va veure al terrat del costat llençant pedres; l’endemà la policia encara va trobar-ne dues «similares a las que arrojaron los manifestantes», i altres indicis igualment inconsistents. El que no s’aclareix, si és que els fets van ser tal com diu el relat policial, és quina va ser la causa del pànic que va induir una fugida tan desesperada i temerària.

El diumenge dia 7 de març de 1976, l’enterrament al cementiri de Tarragona, es va convertir en un acte massiu d’acompanyament a la família i demostració de dol, convocat per l’Assemblea de Catalunya, que va ser portada a una prestigiosa revista de l’època de línia editorial democràtica, «Cambio16».

Juan Gabriel no militava a cap partit ni sindicat, aleshores il·legals. Era un jove com tants altres  que treballava, vivia i tenia ganes de viure. Va ser una víctima innocent d’una actuació policial pròpia d’una dictadura.

Josep Maria Yago, desgraciadament desaparegut, va ser qui va establir contacte amb la família de Juan Gabriel, i va formar un grup de persones de Tarragona que els hi donen suport.

En el quarantè aniversari d’aquell fet luctuós, la família mereix el reconeixement i la reivindicació de la seva memòria i Tarragona no pot oblidar un fet tan lamentable.


Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Una resposta a “Quaranta anys de l’última víctima del franquisme a Tarragona”

  1. Jordi ha dit:

    Només dir, que personalment i a una distància d’uns 30 metres, vaig presenciar junt amb uns companys de feina el fet desde la finestra de l’oficina on treballàvem . El manifestant no es va precipitar, va passar un fet més horrible. En aquell temps les pilotes de goma volaven molt sovint. Ell va treure el cos per mirar el carrer. La resta ho podeu imaginar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *