La crònica més absurda fa rebobinar a alta velocitat un partit difícil d’entendre i de poder trobar la lògica irracional que sovint ens ofereix el futbol.
L’enèsima revàlida de la temporada es carrega d’interrogants i obre les portes a seguir pensant que un cop més aquest equip de crèdit infinit tanca qualsevol dubte amb què alguns podien arribar a aquesta tronada final.
Fent passes de gegant davant dels incrèduls, aquest Leicester, disfressat de vermell es prepara per mantenir la candidatura més ferma de la segona A.
El Nàstic de les dues cares, aquell que no encerta però convenç a l’hora, el que deixa escapar els minuts i en té prou en dues batzegades per poder encarrilar un partit . Al més pur estil que marquen els canons del futbol italià, aquell que predica Ranieri al capdavant de la que diuen és la millor lliga del món.
Un Nàstic que apareix de cop i volta sense avisar, el que torna al partit quan més ho necessita i que troba en la inspiració individual la perfecta combinació col·lectiva entre uns tipus de Tbilisi, Yaoundé, El Puig i Huelva.
Diu Vicente Moreno: “juguem per fer feliç a la gent” i afirma el tècnic grana que ara toca gaudir del moment com un d’aquells instants que potser ja no tornen. El “carpe diem” etern de Moreno cap els seus, els fa aprofitar com ningú les oportunitats que la temporada segueix regalant.
El tècnic torna a senyalar el camí que toca seguir amb el dit amunt. Gest que ha arribat distorsionat a l’actualitat i derivat d’aquells temps on als amfiteatres els gladiadors demanaven clemència. No, el dit amunt no donava el perdó, el dit amunt assenyalava “sang” que la batalla continuava.
Tercers en una competició de bojos, on ni els més valents s’atreveixen a fer pronòstics i on la regularitat de moment premia a un incansable bloc.
Amb aquella mirada més propera els grana segueixen allunyant-se de posar-se objectius per un tram final de lliga on alguns ja cerques desfibril·ladors i altres la comparen amb la nova entrega de “Joc de trons”.
L’afició del Nàstic però és pacient i sap que tot el que li està obsequiant l’equip ja és un premi l’any de la sortida dels inferns.
Els dubtes generats en les últimes jornades s’han augmentat però després d’una primera part desencaixada davant del Mirandés, on l’equip ha ensenyat la seva cara poc resolutiva.
Sense una referència ofensiva clara i aprofitant poc l’espai que oferia el rival als tres quarts, els grana no han encertat en el que saben fer millor.
Contra deu jugadors però el poc encert s’ha vist solucionat, on primer “la perla de Tbilisi”, Gio Aburjania i després, un cop més, el sorprenent Pichichi Naranjo, han posat el tren grana sobre la via i han encertat en les tres ocasions clares dels tarragonins.
Jose Naranjo ha tornat a demostrar que és una versió millorada de Julio Salinas. Un d’aquells jugadors capaços de fer el més complicat però després triar la pitjor opció quan la jugada té tots els paràmetres correctes per acabar amb èxit.
Dotze gols des de l’inici de temporada són la millor carta de presentació per un jugador desconegut per la gran majoria però que ha comptat amb la confiança total dels tècnics des dels inicis.
Naranjo de només 21 anys, s’ha convertit en el tipus decisiu en els metres finals. El jugador de l’instint letal, aquell que és capaç de cop i volta de solucionar un partit en poc més de dos minuts. A hores d’ara el vint-i-vuit és un dels valors a l’alça i més cotitzat del mercat grana.
El davanter andalús s’ha convertit en una de les revelacions de la temporada i com els de Moreno ha crescut a mesura que avancen els partits. Els grana de fet no s’han sentit petits en tota la campanya i ara els toca agafar fort les maletes per començar el viatge definitiu amb sis aturades que han de conduir a l’equip a un final que pot donar per omplir llargues estones de conversa de cafè.
Tots preparat que el dit de Vicente Moreno senyala ben amunt i tot i que la prudència segueixi sent la millor companya d’aquest viatge, el repte i l’objectiu no és cap altre que aconseguir pujar el pròxim esgraó.
