Dolça Catalunya,
pàtria del meu cor,
quan de tu s´allunya
d´enyorança es mor.
És la primera vegada que Àngel Òdena canta en públic ‘L’emigrant’. Moment sublim i emotiu a la sala del sarcòfag Hipòlit per tancar un concert del baríton tarragoní amb mitja dotzena de peces. En el repertori, obres de Tolrà, Tosti, Leoncavallo, Bixio, dues àries d’òperes de Verdi i Bizet, i la canço popular ‘El rossinyol’ que el propi Òdena canta amb el nen d’11 anys, Álvaro Vizcaino.
El concert del baríton, acompanyat al piano de Marco Evangelisti, omple la gala anual que organitza la Fundació Mútua Catalana en reconeixement a les entitats i institucions que promouen la cultura a Tarragona. Escoltant la veu potent d’Òdena al Pretori davant d’un auditori selecte de 150 persones, a un li ve al cap el poc que aprofita Tarragona la projecció dels seus ‘fills il·lustres’ amb trajectòries professionals de primer nivell nacional i internacional.
Amb un cantant d’òpera i sarsuela com l’Àngel -que ha trepitjat els millors escenaris d’Europa-, la ciutat hauria pogut promoure alguna iniciativa musical de primer ordre amb els estaments, escoles, conservatoris i entitats que treballen en aquest àmbit. No ha estat així. El cas del baríton, però, no és malauradament una excepció. El talent de molt tarragonins s’estén per tot país i més enllà, però aquí ni en presumim ni el posem en valor.
Un altre cas ben recent que hem explicat al FET (a la revista) és el de Ramon Simó i Magda Puyo. Director del Festival GREC, ell. Directora de l’Institut de Teatre, ella. Simó va redactar un projecte sobre arts escèniques, per encàrrec de l’ajuntament, que no ha arribat enlloc. Professionals de primera línia del teatre a Catalunya que no compten per als polítics locals.
I podem posar molt més exemples, no només en l’àmbit de la cultura: sense anar més lluny, llegiu l’entrevista a la doctora en Biologia Puri Canals al número 17 del FET a TARRAGONA que surt al carrer aquesta setmana i en tindreu una bona mostra de desaprofitament intel·lectual.
Per què no som capaços de retenir aquest talent? Per què la gent d’aquí amb projecció de país o de món no aporta els seus coneixements a Tarragona? ¿Algú es preocupa de demanar a aquests professionals que s’impliquin en iniciatives socials, econòmiques i/o culturals que impulsin Tarragona en el context de Catalunya i Europa? No trobo respostes convincents. Potser és que els tarragonins no sabem ni volem valorar el nostre patrimoni humà.
Recordo l’ane`cdota antiga d’uns homenots del Vendrell parlant de l’insigne Pau Casals:
“Aquest, li treus el guitarró i no queda res”
Fer de profeta a la pròpia terra te les dificultats de la proximitat, però, realment, el cas dels tarragonins ultrapassa molts limits. No sabem el que tenim i quan ho sabem, no ho fem veure.
Canviar això també és feina de tots.