Advertisement
Carregant ...

Les barraques de la felicitat

Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Matilde Dorado, amb-samarreta rosa, va-viure en una barraca al riu Francolí, I conversa amb la sindicalista Teresa Fortuny. Foto: LAIA POBLADO

Matilde Dorado, amb-samarreta rosa, va-viure en una barraca al riu Francolí, I conversa amb la sindicalista Teresa Fortuny. Foto: LAIA POBLADO

Diumenge a la tarda de 1970. Hi ha futbol a l’Avinguda Catalunya i Ramon Segú Chinchilla, com sempre, busca les millors imatges del partit. Abans que s’acabi l’enfrontament del Nàstic amb el rival de torn, però, marxa ràpidament per anar on hi ha la notícia. Una gran riuada, una de les més importants d’aquell temps, s’ha emportat bona part de les barraques situades al llit del Francolí.

No és l’únic que corre (per por que se li faci fosc i no pugui aconseguir bones fotografies sense flaix), i és que mitja tribuna i alguns dels aficionats també s’afanyen a apropar-se fins al riu i canvien, de cop i volta, els aplaudiments, crits i xiulets del camp per una situació que Chinchilla defineix de “dramàtica”. Això sí, “malgrat els difícils moments que estaven passant els que hi vivien, no s’amagaven i es posaven davant de la càmera”, explica el fotògraf, que encara s’emociona pensant en els ulls dels més petits, gens tristos, assegura. Després d’aquest fet, les barraques del Francolí es van desmantellar.

Una dècada abans, entre l’any 1958 i el 1960, en aquell mateix lloc hi vivia Matilde Dorado, que llavors tenia onze anys. Ara és una dona que desprèn vitalitat. Passa dels 65, porta el cabell curt i blanc i l’acompanya un somriure ben ample a la cara. El millor de tot? Que ella va ser feliç a la barraca. En parla amb la sindicalista tarragonina Teresa Fortuny i recorda la solitud (diu que hi havia poca canalla, tot i que hi vivien més de 800 persones) i els jocs amb els seus germans, a la vegada que rememora les queixes de la seva mare de voler marxar d’allà. La seva família, amb els pares i deu germans en total (quatre ja van néixer aquí), és una de les que va arribar a Tarragona a finals dels cinquanta. Procedents de Jauja (Còrdova), no van tenir més remei que instal·lar-se en una barraca per començar a forjar-se una nova vida lluny de casa.

Sembla mentida que fa poc més de cinquanta anys la ciutat que avui tots tenim al cap tingués una desena d’assentaments on vivien, majoritàriament, immigrants andalusos que “marxaven de llocs on tenien casa però no futur, per venir a un indret on no tindrien casa però sí un futur”. Amb aquesta crua frase defineix la situació Jordi Piqué, cap del Servei d’Arxiu i Documentació Municipal. Una ciutat poc reconeguda a la que es ret homenatge amb l’exposició que es pot veure, fins al 28 d’octubre, a l’Arxiu de Tarragona, i en la qual tenen un pes molt important les imatges de David Martínez Villena, Ramon Segú Chinchilla i Ramon Vallvé Vilà.

El fotògraf Ramon Segú Chinchilla explica algunes de les imatges que va captar l'any 1970 al Francolí. Foto: LAIA POBLADO

El fotògraf Ramon Segú Chinchilla explica algunes de les imatges que va captar l’any 1970 al Francolí. Foto: LAIA POBLADO

Una mostra que va acompanyada d’un documental realitzat pel Grup de Recerca ‘Per amor a la ciutat’ de la URV i TAC 12. “El problema del barraquisme a Tarragona (1940-1970)” presenta un contingut molt interessant, treballat a partir dels testimonis que van viure a les barraques, però amb un llenguatge audiovisual poc cuidat, amb panoràmiques a batzegades, plans excessivament llargs o imatges tremoloses. A més, posar-hi la paraula “problema” al títol em sembla injust, perquè ja predisposa l’espectador a fer-ne una lectura negativa.

Del somriure de la Matilde a les fotografies del Ramon hi ha uns anys durs en què el país va créixer enmig de la pobresa i la dictadura. Una època marcada per un barraquisme que, per molts, era un “problema” que anava lligat a la precarietat laboral, a les dificultats socials, a viure sense aigua ni llum ni cap comoditat. Però em quedo amb un missatge de felicitat. Aquella gent, almenys la majoria, va aconseguir allò que buscava, una vida i un futur millor, tot i haver-se de sacrificar durant un temps fins a poder-se traslladar a un pis de la perifèria de la ciutat. I és que a Tarragona fa cinquanta anys hi havia barraques, sí, però els seus habitants hi eren feliços.

Un dels plafons amb imatges de l'exposició sobre el barraquisme a l'Arxiu. Foto: LAIA POBLADO

Un dels plafons amb imatges de l’exposició sobre el barraquisme a l’Arxiu. Foto: LAIA POBLADO


Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *