“La meva mare va morir quan jo tenia tres setmanes”. Joan Dausà arriba a l’Espai la Palmera per parlar de la vida, com en les seves cançons. El sol minva i la calidesa d’una veu única fa que la gent es senti còmode i a prop d’un dels cantautors catalans més reconeguts del moment. Estudia ADE a la Universitat Pompeu Fabra, després entra a l’Institut del Teatre i finalment arriba al món de la música fins al punt de guanyar un Premi Gaudí a Millor Banda Sonora per Barcelona Nit d’Estiu. Però com diu ell: “anem a pams”.
És molt probable que quan decideixes assistir a una conferència, d’algú mínimament important, et facis un esquema del que esperes trobar-te: un repàs de la biografia, alguna anècdota i torn de preguntes. Però Dausà no ve a fer una conferència, ve a parlar amb la gent, i és un concepte molt diferent. El públic és absolutament variat, des del sector adolescent fins a la generació dels trenta. De la mare amb el nen petit a la que ve sola perquè una amiga li va dir que escoltés aquella cançó. Sí, Jo mai mai, el hit que el compositor accepta no haver volgut eclipsar mai: “No vaig voler fer un àlbum amb la intenció de deixar Jo mai mai en un segon pla, volia fer cançons que l’abracessin”.
Parla en passat de la seva etapa com a actor tot i haver fet col·laboracions recents, per exemple, a Nit i dia. “Només havia fet Els Pastorets i ja vaig trucar a TV3 perquè em fessin una prova per les sèries”. Al cap d’uns anys, i després d’entrar a l’Institut del Teatre, un mestre hindú li diu que hauria de fer ficció per a nens, que “agrada molt a les mares”. Més concretament li pregunta si a Catalunya hi ha algun programa infantil. Va acabar sent el substitut del Petri. Sí, el cantautor romàntic per excel·lència era, fa uns anyets, el Krust del Súper 3.
El cantautor fa un repàs càlid de la seva trajectòria musical i personal a l’Espai la Palmera
“El primer disc me’l vaig pagar de la meva butxaca”, i és que després de presentar-se al Sona9 amb “Els tipus d’interès” l’objectiu era distribuir el seu primer treball discogràfic amb cançons pròpies. “Vaig estar cinc minuts cantant ‘Jo mai he pensat que seria més feliç al teu costat’ en bucle, l’endemà vaig arribar a l’escena del sopar”. I és a partir d’aquí quan hi ha contacte amb Dani de la Orden, director de Barcelona Nit d’Estiu, i es proposa que la cançó sigui la protagonista d’una de les sis històries del film. “Els hi dic si volen que els hi faci tota la BSO a mida. Em diuen que no tenen diners i jo els dic que ja ho pago tot jo”.
La conversa traspassa els límits de la música i s’acaba parlant dels valors de la vida, de les ganes d’emprendre projectes i sobretot, de “com poden anar bé les coses si creus en tu mateix”. És molt interessant que un referent del món de la cultura analitzi la seva història i vulgui compartir-la amb el públic. Defugim de la referència tòpica d’ídol mediàtic musical per conèixer algú amb qui s’hi pot xerrar, aprendre i reflexionar.
Dausà exclama que “l’energia positiva funciona” i que gran part del teu dia a dia depèn de tu. “Em pregunto perquè canto” i aquesta és una de les raons per les que vol parar un temps i allunyar-se de la rutina que ha portat fins ara. En unes promocions, xarxes socials i gestió del disc on ell era qui traçava les línies confessa que necessita un punt i a part per descansar i agafar perspectiva. “Ara he de veure què em proposa la vida” i mentrestant tradueix les cançons a l’anglès fent concerts íntims fora de Catalunya.
“Mira, marxen perquè no els hi agrada” deia, amb un somriure, a alguns esporàdics que s’aixecaven de les cadires. “És que està plorant” li contestaven arrossegant un cotxet cap a la sortida. Les cançons tampoc van faltar, rere un teclat el Jo Mai Mai va ser la més esperada abans d’un Que no s’acabi mai traduït a l’anglès. Després van arribar les cues: hi va haver temps per les fotos, pels autògrafs i per les abraçades.La gent surt contenta després d’una horeta de xerrada.
Joan Dausà defuig de la rutina dels últims anys i tinc la sensació que ho necessita a tots nivells. Des de ben petit s’ha dedicat a fer el que l’omplia interiorment, a allò que, com diu ell, li reportava l’energia positiva necessària per creure en el projecte. És una parada que es viurà com una etapa més de la vida, igual d’intensa i necessària. Una pausa que auguro que ens retornarà un Joan Dausà amb la mateixa però evolucionada filosofia personal i musical.
Encara que no sàpiga on serà demà de ben segur que quan torni a l’estudi de gravació, rere el piano de cua als escenaris, continuarem pensant que no volem que s’acabin mai unes notes que vesteixen les nits d’hivern, i d’estiu, de molts racons d’un món que en veu baixa lluita per ser millor a través de la música.
