Vaig entrar a la visita, l’oftalmòleg estava a l’ordinador. No em va mirar ni em va saludar ni em va dir ni ase ni bèstia. L’infermera em va fer seure. Vaig donar el paper que portava d’urgències amb una alerta que hi deia «signos de alarma», que a mi ja m’havien transmès directament.
Va veure el paper i sense ni tan sols dirigir-se a mi, va dir: «Ah, un glaucoma». Pensava que això se’m diagnosticaria amb unes proves, com em van dir a urgències, no que ja ho tenia diagnosticat i molt menys d’aquella manera tan impersonal i freda. L’oftalmòleg no em va mirar als ulls tot i que m’estava dient frívolament que tenia una malaltia greu, que em podria deixar sense visió.
.
Em va fer anar a l’aparell que mesura la pressió. No em va dir com em trobava. Ni mitja paraula. Només: «Ja el trucaran per les proves». Ni tan sols es va recordar de fer-me la recepta d’un fàrmac que, si es confirma el diagnòstic, m’acompanyarà de per vida. Va haver d’esmenar l’error el metge de capçalera.
.
I altre cop, ni adéu, enganxat a l’ordinador. La visita a l’oftalmòleg de Santa Tecla va ser el dia 12 d’abril. Solució: ni diagnòstic ni prescripció. Danys col·laterals: benzodiazepines per l’angoixa iatrogènica i anar incrementant el consum de psicofàrmacs, sempre en el rànquing de medicaments més consumits a Espanya. Una radiografia del país.
BANALITZACIÓ
En un sopar privat amb una de les més altes autoritats sanitàries de Catalunya, li he comentat aquest trist episodi: la banalització d’una malaltia greu, el tracte infame, la inquietud de l’espera de les proves en un criminal silenci administratiu.
.
Em diu que en parlarà amb el Conseller Comín, però li dic que no, que ho podria fer jo mateix perquè fa molts anys que ens coneixem i ja m’unia una bona amistat amb el seu pare, el gran Alfonso Comín. No és el meu tarannà. No vull que la Sanitat Pública m’atengui bé perquè tinc «influència». Vull que m’atengui bé perquè soc un ciutadà.
.
M’aconsella que, ja que sóc periodista, ho denunciï en un article, que l’opinió pública sensibilitza. I que formuli una queixa per escrit. Aquí està l’article, i formularé la queixa, en aquest cas amb el nom i cognom de l’oftalmòleg. Aquí no el dic perquè m’agrada respondre les inelegàncies amb elegància.
.
Al costat de metges que no mereixen aquest nom sagrat, la Sanitat Pública disposa d’excel·lents professionals: com usuari, només puc tenir bones paraules pel CAP de Torredembarra. I per l’oftalmòloga que em va visitar d’urgències, al Joan XIII.
carregar-se el sistema sanitari
Em va dir la meva font, insisteixo, una de les més altes autoritats sanitàries de Catalunya, que tenen un passiu de centenars de milions i que el proper ingrés serà de només vuitanta. El que es pot fer amb vuitanta milions d’euros, va concloure amargament, serà imperceptible, ni es notarà. Efectivament, algú malda per carregar-se el sistema sanitari.
.
Però alliçonar els metges perquè tractin els pacients com a persones no necessita tanmateix massa despesa. Dir bon dia no costa diners. Mirar als ulls hauria de ser la praxi normal de la gent de bé. No diguem ja d’un oculista!
.
Recordo com els primers consellers de Sanitat, també amics, els doctors Espasa i Laporte, van arromangar-se per fer de la Sanitat Pública el buc insígnia de l’autonomia. El doctor Laporte havia estat professor meu de Farmacologia, quan vaig estudiar Medicina, i a més a més d’instruir-me magníficament en la seva disciplina, també em va alliçonar sobre la importància terapèutica del tracte amb el pacient: un consultori no és ni una botiga ni un taulell d’atenció bancària o administrativa. El doctor Belenes, company meu de facultat, va ser director general de l’ICS i va treballar en la mateixa línia proactiva i positiva.
No malmetin tanta feina ben feta en allò que fa sentir més persones a les persones, com és la seva, la nostra salut.
