Ramon Simó Vinyes, director de teatre tarragoní, pronunciarà enguany el pregó de les festes de Sant Roc, al Cós del Bou. El que ha estat durant cinc anys director del Festival Grec de Barcelona compartirà amb els veïns del barri els seus records d’infantesa i la seva vinculació a les festes de Sant Roc. El Ramon és nét de Rafel Simó, qui va organitzar les festes al llarg de més de mig segle XX i persona fonamental per a la seva supervivència fins avui.
Ramon Simó, i la seva companya Magda Puyo, directora de l’Institut del Teatre a Barcelona, van ser protagonistes del número 15 de la revista FET a TARRAGONA (gener de 2016) en una àmplia entrevista on parlem de Tarragona, de teatre i de cultura en general. Aquí en teniu un fragment:
No tenen cap mania de posar-se davant una porta groga per fer-se les fotos. “No som supersticiosos”, diuen. I riuen. Riuen molt. I es miren als ulls. Amb complicitat. La frase que comença l’un, l’acaba l’altre. Porten gairebé tota la vida junts i treballen en el mateix. S’entenen. “De joves anàvem molt a Poetes”, expliquen mentre anem fent fotos. Per això hem quedat a la Part Alta. I abans de seure a fer l’entrevista, la Magda deixa anar la primera perla.
Magda Puyo: Si tots els artistes que són de Tarragona poguessin desenvolupar la seva feina aquí, Tarragona seria París! [Riu.]
Vosaltres heu desenvolupat gairebé tota la vostra carrera a Barcelona.
M. P.: Sí, difícil desenvolupar-la aquí! [Riu.]
Ramon Simó: Sempre diem que som emigrants. Vam haver de marxar de Tarragona perquè no hi havia possibilitats de desenvolupar una carrera artística professional. Vam emigrar alhora. Era l’any 1981.
M. P.: Jo me’n vaig anar a Barcelona a estudiar Ciències Exactes…
R. S.: I jo me’n vaig anar a Barcelona a continuar Filosofia i a estudiar a l’Institut del Teatre.
M. P.: El Ramon venia de família més teatrera que jo.
R. S.: El meu avi, el meu pare i el meu germà eren maquinistes de teatre. El meu avi ho havia fet tota la vida. Jo dormia sota l’empostissat del Camp de Mart, quan s’hi feien els festivals d’estiu.
M. P.: Los Festivales de España, en deien.
R. S.: El meu avi, Rafel Simó, era fuster, al carrer Cós del Bou. Durant 70 anys va organitzar les festes de Sant Roc. A més feia de maquinista, arreglava la plaça de toros i feia de projeccionista de cinema. Això em va anar molt bé. Quan vaig anar a Barcelona, com que sabia fer de maquinista, vaig trobar feina fent decorats. Així és com vaig començar, fent d’escenògraf.
M. P.: El Ramon és nascut a Tarragona, però jo no. Vaig néixer a l’estació de Móra la Nova, perquè el meu pare era ferroviari. Durant la meva infantesa vaig viure a bastants llocs diferents. On hi vaig passar més temps és a la Selva del Camp. Després, a l’adolescència, vaig anar a l’Institut Martí i Franquès. Hi vaig tenir una professora meravellosa, que em va fer estimar les matemàtiques. I me’n vaig anar a Barcelona a fer matemàtiques. Fins que vaig descobrir que estava més enamorada de la professora que de les matemàtiques. [Riu.]
¿Ja us coneixíeu, en aquella època?
M. P.: Sí! Ens vam conèixer quan jo tenia setze anys i el Ramon quinze. Ens va presentar un amic comú. [Riuen.]
R. S.: Nosaltres som una parella històrica! Ho hem viscut pràcticament tot junts des dels quinze anys, hem tingut dos fills, i encara hi som!
¿Va ser ell qui et va fer entrar el cuquet teatral?
M. P.: Segurament sí. Ell anava a l’Institut del Teatre. Després jo hi vaig començar a fer dansa. I de la dansa vaig passar al teatre. Com a directora, em va estirar molt el Ramon. Al principi era la seva ajudanta. Fins que amb altres companyes vam crear les Metadones, i així vaig començar la meva carrera en solitari. Però després ens hem tornat a trobar!
R. S.: Hem col·laborat en molts espectacles.
¿Compartiu criteris teatrals?
R. S.: Hi ha coses en què coincidim molt i en d’altres gens.
M. P.: Sempre dic que el Ramon és més elegant que jo.
R. S.: És al revés que la vida… [Riuen.]
M. P.: Jo sóc més bruta.
R. S.: A la vida ella és més elegant que jo i a l’escenari jo sóc més elegant que ella. Hem fet una mica de tot. Però el que més ens agrada és el teatre contemporani.
M. P.: El Ramon ha fet alguns clàssics més que jo, i jo he fet més espectacles de creació. I ens hem ajuntat per fer teatre contemporani.
També heu passat tots dos per la Beckett amb José Sanchis Sinisterra…
R. S.: Sí, tots dos hem passat per la Beckett, per La Fura dels Baus… Hem fet espectacles molt diversos!
M. P.: El Sinisterra és el nostre mestre.
R. S.: És qui ens ha ensenyat més coses. I el que més hem seguit.
M. P.: Ens va ensenyar a tenir una mirada ètica cap a l’art i cap al teatre. A entendre l’art com una activitat humana important per llegir el món, per transformar-lo. És el punt de revolta que ha de tenir l’artista. Si no, no té cap sentit.
A banda de dirigir, també esteu en projectes de gestió.
M. P.: I de pedagogia.
R. S.: Jo encara sóc professor de l’Institut, però no exerceixo. Vaig dirigir la Fira de Tàrrega, la Magda el Festival de Teatre de Sitges. Hem estat al Consell del TNC…
M. P.: La gestió en l’àmbit artístic només té sentit si som creadors. No és possible fer una bona gestió o bona pedagogia si no experimentes a l’escenari.
R. S.: El teatre no s’entén només amb el cervell; s’entén amb el cos, amb l’emoció. Això vol dir que o estàs en la pràctica quotidiana de la creació artística o és molt difícil. Es tornaria només una cultura llibresca.
M. P.: L’art és vivència.
R. S.: I quan fas gestió, evidentment hi ha la part horrorosa del pressupost, de quadrar números. Però no és el més important, només un mal necessari. En realitat el que has de fer és quadrar projectes. Trobar-ne d’interessants, estimular… Crear una cosa que tingui sentit i ajudi a desenvolupar les arts escèniques.
M. P.: Els diners, depenent de la mirada, es gasten cap a una banda o cap a una altra. La distribució dels diners també pertany a un projecte artístic.
R. S.: I acabem aplicant l’economia creativa. [Riu.]
Ramon, com ha estat l’experiència de cinc anys al capdavant del Grec?
R.O.: ¿Saps allò que diuen de “bailar con la más fea”? Jo vaig entrar en un moment en què no hi havia ni ball! Un moment de tremendes retallades, en què el pressupost del festival havia baixat molt. Malgrat tot, crec que s’ha aconseguit posar el festival en un nivell internacional important. Tenia diversos objectius: apropar-lo a l’espectador, treballar amb la creació contemporània i internacionalitzar la producció catalana. Fer del Grec un centre d’interès internacional. Jo crec que això ho hem aconseguit. S’ha notat molt els dos darrers anys. Hem aconseguit tenir coproduccions internacionals i que ens facin cas els principals festivals del món.
¿Internacionalitzar la producció d’aquí és fàcil?
R. S.: Costa, però és possible. L’any passat vam aconseguir tenir deu coproduccions internacionals amb companyies catalanes i que quinze companyies tinguin gires internacionals. M’havia posat al cap demostrar que es pot comptar amb el suport de gent de fora i que les nostres companyies fan feines prou importants per merèixer el respecte del mercat internacional.
Fa molts anys que viviu a Barcelona. Quina relació teniu ara amb Tarragona?
M. P.: Saps quan venim sempre, sempre, sempre? Des de fa 35 anys? O 40? El dia de Cap d’Any. Ens reunim amb uns amics que vénen de Bilbao…
R. S.: …i amb uns altres de Tarragona i uns de Santa Coloma.
M. P.: I ens reunim a Tarragona, sempre.
R. S.: A banda, tenim la família aquí i venim sovint a veure’ls. I a nivell professional també hi hem fet moltes coses.
Vau estat molt vinculats a El Magatzem, oi?
R. S.: Sí, hi havíem fet espectacles. Amb el Sergi Xirinacs i la Teresa Valls.
M. P.: I cursos! També hem col·laborat en els premis literaris… I hem tingut molta relació amb el Joan Cavallé. Ara no venim més perquè tenim molta feina a Barcelona. Però cada un o dos anys algun espectacle nostre fa cap a Tarragona.
R. S.: El darrer meu que es va fer al Metropol és Per un sí o per un no. Ara la reposarem a la Sala Muntaner.
M. P.: Jo també he portat dos o tres espectacles a la Trono. Vaig vindre amb Bashir Lazhar al primer FITT…
R. S.: I jo hi vaig ser amb Els dolents de Shakespeare, amb el Manel Barceló.
M. P.: Amb Confidències a Al·là també vam venir a la Trono.
R. S.: Me’n recordo que no hi cabíem! Igual que quan vaig portar Aigües encantades al Metropol. Va ser molt divertit! Eren 27 actors i no cabien a l’escenari. Estaven tots de perfil!
M. P.: Però al Teatre Tarragona encara no hi hem anat mai!
R. S.: El Tarragona està per estrenar, per a nosaltres.
Des de lluny, com veieu la programació cultural de Tarragona?
R. S.: Segueixo una mica les programacions i la política municipal i, home, s’hi podrien esforçar una mica més. No és cosa de programadors, que s’ho estan currant molt. Em refereixo als polítics.
M. P.: Ara vaig a dir una cosa grossa: penso que no hi ha aposta per la cultura contemporània a Tarragona.
R. S.: Ni contemporània ni cap.
M. P.: I és incomprensible amb un Ajuntament que se suposa que és d’esquerres. La cultura és una de les banderes fonamentals de l’esquerra, de tota la vida!
Ramon, no fa gaires anys l’Ajuntament et va encarregar un projecte per a les arts escèniques a Tarragona.
R. S.: No n’ha quedat res. El projecte me’l va encarregar l’alcalde Ballesteros. Hi havia unes quantes idees que compartia molta gent, alcalde inclòs, i que després no han arribat enlloc. Tarragona té una cosa fantàstica: la Rambla. Amb el Metropol, el Tarragona, el CaixaForum. Jo li deia a l’alcalde que podria ser el Broadway del sud! És un eix escènic que podria funcionar molt bé. Però cal voluntat política i destinar-hi els diners necessaris perquè creixi. El meu projecte parlava d’exhibició teatral, però també de producció i d’un vessant pedagògic. Així es podria potenciar la gent de Tarragona que treballa en arts escèniques i atreure també gent de fora.
M. P.: Ara la gent que vol fer teatre no pot créixer, a Tarragona. I aquest és el gran problema. A Barcelona miren cap al nord, parlen de Girona… Ens hauries de veure, al Ramon i a mi, defensant a mort el sud de Catalunya, perquè té unes grans possibilitats, una bellesa increïble, té molts artistes, i en canvi no hi ha voluntat política de fer-ho créixer. I la gent marxa.
R. S.: Diguem que les iniciatives que s’estan portant a terme a Tarragona, com les de la Trono o El Magatzem, són heroiques. Perquè són al desert. No tenen cap suport. Almenys és el que perceps des de fora.
Gràcies per defensar, a fora, la feina que es fa aquí. Com bé diueu, les iniciatives teatrals del Magatzem i la Sala Trono són heròiques intentant sobreviure en un desert.