Carregant ...

La revolució contemporània de les quatre cordes

Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Ara Malikian, al mig, amb la seva formació, durant el concert de divendres passat al Camp de Mart.

Ara Malikian, al mig, amb la seva formació, durant el concert de divendres passat al Camp de Mart.

Els tòpics van quedar obsolets, una nit més, al Camp de Mart. Reconforta comprovar que un violí no és una barrera per a veure un públic jove, familiar i de totes les edats.

Clar que, el concepte de violí, divendres a la nit, també va quedar absolutament renovat. Passaven pocs minuts de les deu i es respirava una sensació d’incertesa i curiositat. Quan vas a veure un espectacle que et diuen que trenca esquemes sempre fas l’exercici, automàtic, d’imaginar-te què passarà. Ahir va ser un percentatge molt minúscul el que ho devia encertar.

Al compàs de la primera peça, sobre el pinçat de les cordes, els musics apareixen a l’escenari. Mires el contrabaix, el violoncel, el violí… cap dels instruments reprodueix el dibuix que s’escolta. Com una gota d’aigua que regalima pel vidre la melodia la porta ell, entremig del públic. La cançó no s’atura, situats a l’escenari, Ara Malikian i músics, acaben la peça. Només una cançó, només uns minuts i el públic ja té la temptació de posar-se dempeus.

El viatge musical va ser fantàstic. De fet es podria dir que Malikian ha creat una autobiografia musicada. Entre peça i peça va demostrar que la dialèctica també és lo seu. Amb un castellà tenyit de libanès i armeni, va entrellaçar anècdotes i peces musicals, d’una manera sorprenentment fluida, arrencant aplaudiments i rialles que van fer que les quasi tres hores de concert passessin inevitablement ràpid.

“En Madrid descubrí el jamón ibérico. Entonces solo quería tocar para poder ganar dinero y gastármelo en jamón. Yo soy vegetariano, y lo sigo siendo, pero con jamón. Lo que no entendí era lo de los picos. Ese pan seco que parece pienso. ¿Como pueden acompañar esa joya con algo tan insignificante? Aquí en Catalunya tenéis el pantumaca… ¡que ya es otra cosa!”. Va anunciar que els “picos” serien les seves composicions i que el perdonessin. La resposta del públic va ser la mateixa, entusiasme i aplaudiments.

Hi va haver estones per a tot, per a riure, ballar, versionar Radiohead, Led Zepellin, David Bowie, Paco de Lucía, Bach i L’estiu de Vivaldi. Les reivindicacions tampoc van faltar-hi. Amb una de les peces més llargues del concert, el violí va ser la veu de les vides perdudes durant el Genocidi Armeni i l’actual guerra a Síria.

Ara Malikian entusiasma un Camp de Mart entregadíssim

Dos fets històrics rellevants i més, si tenim en compte, que Malikian neix en una família armènia i viu, en primera persona, la Guerra Civil Libanesa. “Aprendí a tocar el violín, cuando era pequeño, en los refugios antiaéreos”. Tan petit com el seu fill que, a braços de la seva dona, va sortir a l’escenari després d’una peça dedicada al petitó.

Era el Camp de Mart, i estava quasi ple, però a estones semblava que les 1.500 persones s’haguessin fet petites, se’ls encongís el cor i tots plegats cabessin en una petita sala on, explicar històries a través del violí, fos l’única cosa que volguessin. Malikian comunica a través de l’instrument, és una magistral ponderació del seu braç, la seva ànima i la seva veu.

 

“Tocamos la última y volvemos a salir”. Ell va marxar, el seu violí va quedar-se al centre de l’escenari, reposant. Els músics van quedar-se sols. Els solos de tots ells van deixar clar que el concert havia estat una feina d’equip. Mai una bateria i un violí havien sonat tan bé sota la muralla de Tarragona.

Ara sí, última peça. La gota d’aigua torna a caure sobre el vidre per a resseguir l’espai de butaques i tornar a l’escenari. Peça molt tranquil·la, moviments al compàs de la melodia que ens transporten al primer tema de la nit. Pausa, mirades, silenci i un últim acord que va sonar a l’uníson. Suau, delicat. S’apaguen els llums.

“Vahé era un poeta enamorat d’Armènia i em va transmetre la seva passió”, escrivia Maria Àngels Anglada, en veu de Marik, a Quadern d’Aram. Ara Malikian és un músic encisat amb les seves arrels, amb una curiositat infinita per a resseguir nous camins amb el violí com a guia.

Un filòsof musical, un comunicador excepcional i un conceptualitzador contemporani de la música. Nos echaron de la clásica por las pintas, supongo”, i ens ho vam creure, tots plegats, una mica orgullosos d’haver format part d’aquesta revolució musical contemporània.

El virtuós músic armeni va captivar el públic tarragoní.

El virtuós músic armeni va captivar al públic tarragoní.


Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *