La nit no era tan càlida com les anteriors. La lluna plena il·luminava qualsevol racó de la ciutat. Tarragona bullia enmig l’aire fred de setembre. El Portal del Roser semblava una artèria col·lapsada per centenars de persones. Els cotxes cridaven entremig els llums vermells que senyalaven una multitud que menjava mentre caminava. L’entorn batega, el Camp de Mart també.
Queden deu minuts per les deu i s’intueix que el concert començarà tard. La gent encara està entrant i l’ambient és més propi de la Plaça de la Font que del recinte sota les muralles. La intenció no és pas seure sinó xalar molt fort. “L’espectacle començarà en breus instants”. Moviment sísmic, les localitats buides al centre de l’amfiteatre van quedar ràpidament plenes per la gent que tenia entrades als laterals.
Transportem-nos. És molt tendre i sorprenent observar com des de l’última fila es senten extremadament a prop de l’escenari. El so és nítid, s’apaguen els llums. Gravetat zero, l’Univers parla: Mart i el Poeta Halley es connecten. Crits, fotos i èxtasi. Cuando no me ves i Bajo el volcán van eclosionar les ganes i expectació d’un Camp de Mart quasi ple. L’entrega del públic era inqüestionable des del primer moment però hi va haver un punt d’inflexió. “¿A que no sabes dónde he vuelto hoy?”, sonava la primera cançó de 1999, Alli donde solíamos gritar. I ben lluny de cridar Love of Lesbian i el públic van harmonitzar un concert que va durar quasi tres hores.
El minimalisme va ser el protagonista de les petites projeccions combinades amb un disseny de llums absolutament afinat amb la música poetitzada de la banda. “Volia agrair a tots els que es saben les lletres de memòria”, deia Santi Balmes. Narrativament són barroques, carregades de significat i treballades però paradoxalment són directes i properes. Les estrofes ballen lleugerament entre caps i mans que no paren quietes. Hipnotitzen, la llum de la lluna va extasiar un directe potent amb un so molt cuidat.
Els teclats, guitarres i veus conjugaven a la perfecció. S’agraeix que la part tècnica estigui tan cuidada, passem-nos-ho bé però sense perdre el rigor musical. En aquest sentit el nivell va ser molt alt però quan van sonar les primeres notes elèctriques d’Oniria e insomnia es va certificar que la feina d’equalització estava excel·lentment feta. Poder escoltar el baix, la bateria, les cordes i a més, les delicades tecles d’un teclat és excel·lent. Hauria de ser un fet habitual però malauradament ahir va ser una molt benvinguda excepció.
“Avui ens han vingut a veure dues amigues de Sud-Amèrica i els hi havíem dit que de la gent de Tarragona no s’esperessin gaire gran cosa. Que éreu molt tranquils. Bueno, i que de la gent de Reus encara n’esperessin menys”. Aplaudiments i xiulets. “Aquest merder que teniu entre vosaltres crec que es podria anomenar Incapacidad Moral Transitoria”. Baixa de l’escenari i es confon entre la gent. Balmes va cantar quasi tot el tema abraçat, literalment, pels diferents sectors del públic. “Costa poc fer-se estimar”, vaig pensar. Essencial.
Punt i a part. Silenci. Les orelles s’afinen. Teclat. Acord de sol. Major. Molt major. Love of Lesbian acabava de patentar la bogeria, Club de fans de John Boy. No calia res més. La gent tenia tot el que podia demanar però ens en van regalar cinc més. A quarts d’una de la matinada donàvem la benvinguda al Domingo Astromántico per acabar planejant sobre la silueta d’una ciutat enlluernada per l’energia i entusiasme d’un grup absolutament entregat i compromès amb el públic i la música.
És ben cert Santi, sí: cal anar a veure més directes, escoltar-los i sentir-los. En el fons aquestes quatre línies són una crònica personal d’un concert rodó… crec.
