Fan veure que pensen però saben molt bé el que fan. De fet no fan veure que pensen, sinó que ho fan. Amb una escenografia inexistent l’escenari va quedar del tot ple amb els quatre Manel davant un públic escàs però fidel. De fet, aquest dilluns, va ser un dels dies en els que el Camp de Mart es va veure més buit tot i superar, de ben segur, el miler de persones.
El concert va començar tard i és que es nota que són festes i que la Tecla sobrevola tot espai de Tarragona. Passaven pocs minuts de les deu i les guitarres van començar a sonar. Si una cosa té Manel són cordes, elèctriques i vocals. El directe va ser molt potent tot i l’excés en el volum d’algunes guitarres que, a estones, eixordaven les veus i tota comprensió de les lletres. La Tele i Stratocaster van caminar al costat d’un baix bàsicament essencial, evidentment a nivell de composició però, sobretot, a nivell de ritme i eufòria del directe. Cal donar aquesta importància a les cordes més gruixades sovint massa oblidades.
L’espai era fet a mida pel que requereix un concert del grup pop-folk barceloní. Amb Boomerang la connexió amb el públic va ser esplèndida i a partir d’aquí la intensitat no va tornar a baixar fins dues hores després. De nens petits a gent gran, una de les cares boniques de la cultura (si és que en té alguna que no ho sigui) és aquesta barreja generacional en un mateix espai, aquest destí unànime a través de la música. Aquesta evasió tan necessària de la realitat (sobre accelerada) que proporciona la part més terapèutica de cada track.
A capella van donar pas a un dels temes més emblemàtics del Jo competeixo. Amb L’espectre de Maria Antonieta deixaven clara la capacitat vocal comunicativa entre els quatre. Cançó rere cançó. Finals contundents, silenci efímer i esclat de la gent. Els llums s’apaguen i el silenci passa de ser efímer a llarg. “Ai nena, no sé què passa” li deia una mare a la seva filla. Fins i tot algun aplaudiment i xiulet espontani reclamaven activitat sobre l’escenari. No sé el nom d’aquesta mare intrigada, la resposta va tardar en arribar-li però va valdre la pena, segur. Ai, Dolors! va donar el compàs de sortida als The best of.
“Com les balenes quan respiren” ens van apujar La Serotonina però vam haver de competir una miqueta més per a no tornar a seure a la cadira. Al mar! va arribar per dur-nos una Teresa Rampell que tampoc volia admetre que el concert s’estava acabant. Era el moment en el que tothom sabia que era un segon vis pròleg de la cançó que tancaria el concert: Sabotatge.
Es va trobar a faltar un format més acústic. La cançó del soldadet i moltes altres segurament reclamaven una pausa, només una guitarra i una veu, i més sota una muralla i davant un amfiteatre que recull molt bé l’espectador i l’apropa moltíssim a l’escenari. Pot estar ple però el Camp de Mart continuarà sent intimista i càlid.
Transportant-nos, a tots plegats, a l’inici dels 2000, van dir adéu a Tarragona sota la polifonia d’Obsesión, de tot menys una Aventura musical. Picades d’ullet ben pròpies de quatre persones que un dia van decidir formar un grup, posar-li Manel i que, a dia d’avui, sembla que desplacin tot el seu talent, conscients, plenament, de cadascun dels seus moviments.
