Als anys vuitanta, una sèrie d’artistes, amagades sota màscares de goril·les, van començar a realitzar diferents performances per tal de reivindicar el paper de la dona en l’art, fins llavors, i encara ara, relegat a un nivell molt secundari. L’actuació més rellevant d’aquest col·lectiu, conegut com les Guerrilla Girls, és un pòster de l’any 1989 en el qual afegeixen un cap de goril·la a La gran odalisca d’Ingres, mentre es pregunten si les dones cal que vagin nues, per entrar al Metropolitan Museum de Nova York, ja que menys del 4% dels artistes en la col·lecció d’art modern del museu són dones, mentre que el 76% dels nus que s’hi mostren són femenins.
D’aquesta reivindicació ja en fa més de 25 anys, però està clar que encara queda molta feina per fer per tal de millorar la presència pública de les creadores, no només en l’art contemporani, sinó també en qualsevol àmbit, com deixa clar, per exemple, el col·lectiu #onsónlesdones, que des de fa un temps denuncia la manca de paritat en les seccions d’opinió dels mitjans de comunicació catalans.
És per tot això que cal aplaudir la iniciativa del Museu d’Art Modern de Tarragona, que, fins al 30 d’octubre d’enguany, exposa la mostra col·lectiva “Plural femení. Dones artistes a les comarques de Tarragona. Fotografia i Audiovisual”. Comissariada pel professor d’història de l’art contemporani de la URV Antonio Salcedo, és la quarta d’una sèrie de sis exposicions dedicades a les dones artistes a les comarques de Tarragona que el Museu ha organitzat durant aquest 2016.
El Museu d’Art Modern mostra les obres d’onze joves dones artistes de les comarques tarragonines
L’exposició, doncs, recull una mostra de les obres d’onze dones artistes que tenen en comú, a més de la seva vinculació amb les comarques de Tarragona, la utilització de les arts visuals (fotografia, audiovisuals o videoart) com a vehicle per a la seva expressió artística, i també la seva joventut, ja que la majoria van néixer als anys vuitanta, com les reivindicacions de les Guerrilla Girls de què parlàvem abans.
Potser la més coneguda d’aquestes artistes és la reusenca Alba Sotorra, de la qual es mostren fragments dels documentals Unveiled Views, Qatar: The Race o Game Over, aquest últim guanyador del Premi Gaudí d’enguany al millor documental. L’audiovisual, combinat amb la fotografia, és el mitjà que també utilitza Andrea Eidenhammer en el seu treball Crossing limits, amb imatges i peces de videoart en què la dansa s’emmarca en diferents elements patrimonials de la ciutat de Tarragona, com ara la teulada de la catedral o els porxos del carrer de la Merceria. Deuda sin intereses, de Raquel Friera, també utilitza l’audiovisual, en aquest cas entrevistes a banquers al voltant dels seus deutes personals, en combinació amb còpies plastificades dels correus electrònics amb què l’autora va contactar els entrevistats, mostrant així tot el treball que hi ha al darrere d’aquestes peces artístiques.
La fotografia, però, és el mitjà artístic més present en aquesta exposició, amb els retrats en blanc i negre de Marta Richardson, en què les ganyotes dels protagonistes recorden en certa manera als bustos de l’escultor Franz Messerschmidt; les imatges de Maria Veses comparant unes banderes amb un simple mocador blanc penjat a un estenedor, fent evident les minses diferències que hi ha entre elles; la reflexió sobre el paisatge de l’ebrenca Roser Arques, amb la seva obra Espais indecisos; els interiors d’Esperança Cobo i de Cristina Serra; la distorsió del color amb finalitat expressiva de les fotos de la Vanessa Pey, a diferència de les imatges de la Montse Riera, en què aquesta expressivitat es mostra amb el blanc i negre, i, per últim, Animal, una visió de l’embaràs com quelcom que acosta la dona al seu costat menys racional, de Sílvia Iturria.
