Quatre gols, un punt. El repte de canviar la dinàmica a Elx era molt difícil, més si mirem l’historial de resultats granes al Martínez Valero. Les sensacions continuen sent molt pobres. Tot i avançar-nos al marcador en dues ocasions la falta d’atenció a totes les línies de joc i la poca contundència a l’hora d’encarar els partits segueixen fent massa mal.
Després un empat a casa davant el filial del Sevilla els deures continuaven sense estar fets. Un puntet en un partit aparentment assequible, dissabte passat, va crear automàticament la necessitat de guanyar davant un rival tan difícil d’empassar com l’Elx. Tocaria suar però no ens pensàvem que tant.
Onze titular amb sorpresa. Valentín de carriler, banda dreta. No ens vam pas adormir, als quinze segons va ser el mateix Gerard el que va tenir la primera ocasió pel Nàstic. Com a mínim l’arrencada havia sigut positiva i és que al cap de deu minutets Álex López marcava el 0-1, sol, davant Juan Carlos. La comunicació amb Uche sembla que comença a ser una realitat, l’assistència del nigerià val tres quarts de gol del de Calafell.
Tot en ordre, el Nàstic s’avançava… Toc-toc, despertem del somni. Quatre minuts més tard, sol, molt sol, com està passant partit rere partit, Nino igualava el marcador. 180 segons després, el mateix Nino, tornaria a marcar, evidentment sol, per enfilar el 2-1. L’alegria ens va durar set minuts. Marcador capgirat.
Molina cridava al costat d’un Suzuki també desesperat. El grana es començava a aigualir i l’esclafit de les brases tornava a aparèixer. Quan has tocat el cel i sents a prop l’infern apareixen els nervis i la impotència. Crec que són les dues paraules més repetides en el que portem de temporada i la veritat és que no tenen pinta de desaparèixer. Malauradament.
Quatre gols amb lleus i intermitents símptomes de millora
Segon part. Un gol per igualar el marcador. Falta favorable a l’Elx. D’aquelles que quan jugues al FIFA et fregues les mans perquè saps que acariciant la rodona entrarà plàcidament néta. Matilla té la PlayStation4. La precisió va ser-hi i Saja no hi va poder fer res: 3-1. El panorama era molt negre i el descontrol sobre el terreny de joc massa evident.
Biodramina preparada? Ens en va caldre. Mans i penal favorable al Nàstic. La vol Tejera, xuta i marca: 3-2. L’empat tornava a situar-se a un sol gol. Un, dos, tres minuts. Després un córner i una rematada de Suzuki… Álex López hi torna, ara de rebot. Empat al marcador. 3-3. Tic-tac. Cinc minuts després va arribar el moment que ningú esperava però tots desitjàvem. Jean Luc tornava a electritzar l’equip i el marcador marcant el quart del Nàstic i emmarcant la remuntada a quinze minuts del final. Momentània. Dorca marcaria l’empat definitiu quatre minuts després. Quatre a quatre, amb totes les lletres.
Arribem al punt en el que fer un diagnòstic de l’equip és molt difícil. No hi ha un focus concret del problema. Començàvem la temporada davant un Nàstic que no havia encaixat dues derrotes consecutives des de l’arribada de Vicente Moreno i ara ens trobem amb un equip que no ha guanyat cap dels nou partits jugats. La bogeria a Elx va ser insuficient i els tres punts continuen sent necessaris deixant en un segon pla la imatge d’un equip que continua perdut amb lleus i intermitents símptomes de millora.
Sembla que els planetes s’han alineat per descentrar l’equip. Que la contundència en defensa i l’encert en atac hagin perdut el centre gravitatori del mig del camp i que les idees sobre el terreny de joc estiguin a anys llum de Tarragona. Ara, més que mai, toca sumar una victòria, sigui com sigui, a casa, davant el Valladolid. Urgeix. “-It’s not posible. -No, it’s necessary”.
