Carregant ...
Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Suzuki es disputa l'esfèrica amb Arnáiz, autor del segon gol visitant. Foto: Nàstic

Suzuki es disputa l’esfèrica amb Arnáiz, autor del segon gol visitant. Foto: Nàstic

Anestesiats, desapareguts, borrosos, nerviosos, impotents, perduts i adormits. Les matemàtiques parlen i el Nàstic continua cavant fons a la classificació sent cuer, una jornada més, donant una imatge absolutament pobra. Necessitem una fórmula per reparar errors i actituds i ara mateix sembla ser que no la tenim. “De culpables ho som tots”, i a Tejera no li falta raó. Sis punts dels trenta possibles després la derrota davant el Valladolid.

Vam treure les urpes a Elx, es va remuntar un partit en contra, tot i acabar-lo empatant, i per tant ahir era el dia idíl·lic per a fer un clic que ens permetés començar a sumar de tres en tres o, si més no, veure un canvi en l’actitud sobre el terreny de joc. I ni una cosa ni l’altra.

Minut 16: just després un pal frenètic de Muñiz, des de fora l’àrea, els grana cauen en depressió. Sembla que a la mínima que les coses van maldades l’equip quedi anímicament enfonsat. La desconnexió va arribar molt, molt ràpid i el Valladolid, que mirava per primera vegada la porteria de Dimitrievski, marcava el 0-1. Novament tocava remuntar.

La falta de concentració era massa obvia, una vegada més, en totes les línies de joc. En defensa falta contundència, bona col·locació i absoluta valentia. El mig de camp no hi és, si no hi ha ningú que creí joc només veiem pilotes penjades de la porteria al pit d’Álex López, i la ruta Macedònia – Calafell no ens està donant un viatge precisament plaent.

El partit va arribar a un punt en el que la graderia preferia la mitja part perquè el vestidor servís per refer un puzle amb peces escantonades sense encaixar. La sorpresa ens la va donar Uche quan emulant a Muñiz va col·locar l’empat al marcador provant-ho des de fora l’àrea, 1-1. Sí, s’ha de xutar, necessitem atreviment i creure en nosaltres. No és necessari assegurar una gran jugada (i menys a dia d’avui) quan arribes a l’àrea, cal que ens posem al cap que només xutant es marquen gols i que només marcant-los es sumen punts. A vegades sembla que se’ns oblidi.

“A l’Inferno ja hi som, el Purgatori d’idees i matemàtiques ja no ens el treu ningú […]”

Acabes una segona part amb un empat assequible i amb possibilitats de remuntar durant els quarta-cinc minuts restants. Però no va ser així. L’actitud va ser pèssima fins arribar a observar onze jugadors que van anar per lliure fins al final. La comunicació és absolutament nul·la quan els nervis regnen sobre el terreny de joc. Jugadors que xoquen perquè van a buscar la pilota sense cridar, faltes innecessàries per impotència i una electricitat que sí, sembla que només en tenen la patent Valentín i Jean Luc, cap dels dos convocat pel partit d’ahir davant el Valladolid.

I quan a la Segona A jugues amb foc et cremes. La flama la portava Arnáiz. Minut 62: 1-2. “Es veia a venir. Amb la feinada que tinc a casa…”. La gent se’n comença a cansar a la vegada que s’entristeix. Paco Herrera, entrenador del Valladolid, era clar quan li preguntaven pels grana: “Si l’equip considera que s’està donant la talla no s’ha de ser alarmista”. El problema és que la talla es té la sensació que no l’està donant ningú.

Abel Buades i Xisco Campos tenien dos denominadors comuns: posar-se l’equip a les espatlles quan les coses no anaven bé. Avui encara ningú ha demostrat ser capaç d’estirar un vestidor moralment tocadíssim. S’està intentat? Sí, però sense efectivitat.

“No recordo absolutament res”. Robert Langdon desperta desorientat en l’inici d’Inferno (Ron Howard), film homònim de la novel·la de Dan Brown. Un llibre que, com a base, ens presenta L’Inferno de Dante Alighieri. El primer dels tres llibres que composen La Divina Comèdia. Les brases s’escolten, s’oloren i cremen a Tarragona. Sembla que ens hagin esborrat la memòria i actitud de les anteriors temporades. Sembla que no recordem les estratègies i tampoc la il·lusió. Sembla que la filosofia que ens definia estigui absolutament oblidada.

Com deia, Inferno, és el primer dels tres llibres de La Divina Comèdia, els dos que el segueixen són el Purgatori i el Paradís. A l’Inferno ja hi som, el Purgatori d’idees i matemàtiques ja no ens el treu ningú, esperem doncs, que al final del camí, divinament o no, també hi trobem el Paradís.

Muñiz i André ahir al Nou Estadi. Foto: LaLiga

Muñiz i André ahir al Nou Estadi. Foto: LaLiga


Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *