Primer derbi a Segona A. Victòria del Reus, partit entrebancat, taquicàrdic i boig. El Nàstic va sumar una nova derrota al camp menys desitgable. Un Camp d’Esports de Reus que havia esgotat totes les localitzats aquest passat dimarts i que ahir va veure com el seu equip s’enduia el primer derbi a la categoria de plata.
La veritat és que tot plegat feia molt de goig. Els voltants de l’estadi eren plens a vessar i l’ambient era immillorable. La germanor entre les aficions i clubs ja va quedar patentada durant la creació del pòster del partit i és que la classificació va quedar en un segon pla molt llunyà des del xiulet inicial. Si més no pels granes i l’afició de Tarragona. Ens vam fer un favor.
Els nervis van ser els protagonistes clars durant tot el partit. Nervis d’un equip i de l’altre. Psicològics i físics. Un Reus que sortia pitjant molt fort l’accelerador va posar contra les cordes un Nàstic molt més pausat i tímid que no va despertar fins els vint minuts de la primera meitat. Quan Tejera i Muñiz van decidir encendre’s la cosa va canviar. És el secret, fa moltes jornades que ho veiem.
La intensitat durant els noranta minuts va ser espectacular però, en contrapartida, el joc no va lluir en absolut. Valentín treia el que hagués pogut ser el primer gol roig i negre sota pals. El cos a cos era la constant i el Nàstic va intentar parar l’embranzida d’un Reus que també va destacar en defensa.
Tejera es va apagar i el Nàstic va tornar a patir. Mentre Mossa i Querol tenien el seu affair no gens bonic, la mitja part arribava amb un molt bon regust grana: més serenor i igualtat absoluta. No veiem un bon futbol però ens estàvem divertint, patint i ja no teníem ungles. Expectatives (quasi) complertes.
Tenim un problema a l’hora de gestionar els nervis
La segona part però va ser una clara baixada als inferns. Si al minut quaranta-set Xavi Molina veia la claríssima segona groga i deixava el Nàstic amb un jugador menys, la defensa restant no va fer-se valdre quan quatre minuts després Fran Carbia feia l’únic gol del partit sol, solet, davant un Dimitrievski que, possiblement i metafòricament, va tornar a ser el millor del Nàstic.
Tenim un problema a l’hora de gestionar els nervis. La jugada del gol reusenc va venir just després d’un clar penal sobre Muñiz que l’àrbitre no va veure ni tampoc consultar. Ens descol·loquem, perdem la fe, els nervis i objectius, ens agafen a contrapeu i ens marquen. S’ha de solucionar i és urgent. Evidentment, el penal no justifica un resultat que, quan va acabar el partit, hagués pogut ser perfectament de 5-1 favorable al Reus.
Jean Luc entrava per cobrir un Madinda desaparegut i més tard Uche ho faria per un Valentin indecís que es torna boig en atac però que no fa els deures defensius. Ikechukwu va ser totalment invisible i Assoubre tres quarts del mateix. Ni el 3-4-2 que va proposar Vicente Moreno va funcionar per arribar a la portaria d’Edgar Badia.
Vam viure un derbi tens. Vam viure un derbi històric. Vam viure un derbi amb un final que no volíem però després de posar-nos Betadine a l’orgull, a l’autoestima i a la identitat grana respirem i refredem les emocions. Si és possible.
Els tres punts que van escapar-se ahir fan mal sobretot per haver-los perdut i, a més, per haver-los perdut davant l’etern rival. Un resultat, però, que no significa ni la Segona Divisió B pel Nàstic ni un final pletòric pel Reus. Són tres punts i un partit menys. Potser això és el que ens hauria de preocupar, aquest partit menys que ara provoca estar, encara, més obligats a guanyar aquest divendres davant el Cádiz per començar a sentir l’aire fora la zona de descens.
Queden molts punts per jugar però menys dies per Nadal. Considerem i visualitzem el resultat d’aquest diumenge com un partit més, com una entrebancada i no deixem de creure en un equip que feia dos setmanes demostrava que era el Nàstic que tant ens encanta. Sabem que ens poden fer xalar i ho faran. Pròxima parada aquest divendres. Nou estadi. Vuit de la tarda, davant el Cádiz. “Hey ho, let’s go!”
