Carregant ...

Refugiats sirians, refugiats tarragonins

Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Gravat procedent de l’obra d’Adolfo Blanch Historia de la Guerra de la Independencia en el antiguo Principado, publicada a Barcelona l’any 1863 per la impremta de Tomás Gorchs. Imatge cedida per Francesc Murillo Galimany.

Gravat procedent de l’obra d’Adolfo Blanch ‘Historia de la Guerra de la Independencia en el antiguo Principado’, publicada a Barcelona l’any 1863 per la impremta de Tomás Gorchs. Imatge cedida per Francesc Murillo Galimany.

Des de fa uns dies, els mitjans de comunicació i les xarxes socials s’estant fent ressò de la campanya “Casa nostra, casa vostra”, que insta les institucions catalanes a actuar davant la greu situació que pateixen milers de refugiats que fugen de conflictes com el de Síria. A l’anunci d’aquesta campanya, nombroses personalitats catalanes animen a signar-ne el manifest, i una de les raons que s’hi donen perquè Catalunya sigui terra d’acollida d’aquests refugiats és que, en altres moments de la història, el catalans també hem estat acollits.

I és que, quan parlem dels moments en què els catalans també hem patit aquesta condició de refugiats, a tots ens venen al cap imatges de l’èxode republicà posterior a la guerra civil espanyola, amb corrues de famílies i soldats travessant la frontera dels Pirineus per fugir de la repressió franquista. De fet, per conscienciar del drama dels refugiats sirians, sovint s’han utilitzat imatges dels camps de concentració on feien cap els refugiats d’aquella època, com el d’Argelers, perquè el paral·lelisme és ben evident.

No obstant, sembla com si la guerra civil fos l’únic conflicte bèlic del nostre territori en què s’hagués donat aquest moviment de desplaçats, i està clar que no és així. El que sí que és cert és que, per proximitat històrica, i perquè ens n’han arribat nombrosos testimonis fotogràfics i memorialístics, sovint de primera mà, som capaços de sentir més empatia cap a les víctimes de la guerra civil i la postguerra franquista que no pas cap a les d’altres conflictes, més allunyats en el temps i dels quals, per tant, disposem de moltes menys fonts referents al patiment de la població civil.

Al setge de fa dos segles, els britànics van rescatar centenars de dones i nens que s’havien refugiat a les roques de la costa

D’aquesta manera, es pot dir que, a la ciutat de Tarragona, costa que un esdeveniment que ha marcat la memòria dels tarragonins durant generacions, com és el setge de l’any 1811 durant la guerra del Francès, en què una part important dels seus habitants va perdre la vida o es va veure obligada a fugir-ne, formi part del nostre marc mental quan parlem de víctimes catalanes de conflictes armats. Davant d’això, es corre el perill que el que resti d’aquell desastre només sigui una èpica militar força superficial, per la qual cosa resulta necessari difondre fonts com la correspondència d’Edward Codrington, que l’historiador Francesc Murillo, estudiós de la guerra del Francès, em va donar a conèixer no fa gaire.

Per posar-nos en situació, l’any 1811, el capità de la marina anglesa Edward Codrington s’apostà amb la seva flota davant de la costa de Tarragona per intentar socórrer la ciutat, assetjada per les tropes franceses de Suchet. La flota anglesa no pogué fer res per evitar-ne la caiguda, però sí que aconseguí rescatar centenars de tarragonins, la majoria dones i nens, que s’havien refugiat a les roques de la costa fugint de les atrocitats de l’exèrcit francès. Codrington s’impressionà molt, amb aquesta situació, i així ho va transmetre a la seva dona en una de les seves cartes:

He donat instruccions als bóts amb canons, etcètera, en una escaramussa al llarg de la costa, i en caure al vespre he anat recorrent al llarg de la platja per veure si encara hi havia alguns pobres que no haguessin estat recollits pels bóts, que han estat carregant els ferits durant tot el dia, quan m’he trobat dues dones amb quatre criatures, que per deseperació estaven a punt de tornar a la ciutat, havent estat tot el dia damunt de les roques sense menjar ni tan sols aigua; subjectes al foc dels trets i de les bombes, que estaven dirigides particularment amb la més salvatge malignitat al lloc on aquesta pobra gent s’havien reunit per embarcar-se. La primera a la qual ens vam acostar va ser una dona soltera, que portava un infant de l’altra de la mà, mentre l’altra, magra, miserable i abatuda, alletava un altre infant, la mare del qual, que estava malalta i no se’n podia fer càrrec, estava sent recollida per un dels bóts, però no sabien on era! L’escena era realment commovedora: però què diràs quan t’expliqui que aquesta pobra dona mai havia vist o sentit la mare la criatura de la qual estava criant, en un moment en què hagués estat del tot justificat que hagués mirat només per ella. No vaig tenir cap dubte: se’ls va pujar a tots al bót, i cadascun dels membres de la tripulació els va deixar les seves jaquetes perquè es tapessin, perquè la generosa criatura, que ens havia cridat tant l’atenció, també es feia càrrec de dues persones grans, una de les quals estava malalta. El següent que vaig fer va ser cercar la mare perduda, que es va trobar a bord d’un dels vaixells de transport, i l’expressió de la qual a l’hora de cercar la seva criatura no oblidaré fàcilment.

(…) El tercer dia de ser a  bord, un oficial espanyol va dir de sobte a la dona a la qual vam tornar la seva filla que el seu home havia mort la nit abans; una altra va haver de plorar el seus dos germans i a la meva pobra protegida amb les seves tres criatures li van dir que havia intentat traspassar les línies franceses, sense èxit, i que havia tornat a la ciutat. Déu sap què faré amb elles! M’agradaria desembarcar-les aquí, però els francesos encara hi són i no hi puc ni pensar-hi. Les brutalitats i crueltats innumerables que han comès els francesos no t’agradarien gens si te les detallés.

Què se’n va fer, d’aquestes víctimes del setge de Tarragona? La majoria es van traslladar com a refugiades a altres llocs més segurs, com Vilanova i la Geltrú i Mallorca. Com podeu veure, tampoc hi ha tanta diferència entre aquesta situació i la que pateix la població civil en conflictes actuals com ara el de Síria: qui predeia la fi de la història, està clar que s’equivocava.


Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Una resposta a “Refugiats sirians, refugiats tarragonins”

  1. Pere ha dit:

    Realment colpidor.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *