Carregant ...

L’adéu del ‘Garifa’

Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Vicente Moreno en un partit al Nou Estadi. Foto:Nàstic

Vicente Moreno en un partit al Nou Estadi. Foto:Nàstic

Rebel sense causa a la seva adolescència, penedit d’haver deixat els estudis a COU per jugar a futbol i, encara que no ho sembli, amb poca voluntat en la seva joventut.

Estricte, maniàtic, fins i tot obsessiu. Metòdic, apassionat i malalt de futbol. Vicente Moreno té el caràcter guanyador d’aquell que no vol perdre ni jugant a parxís amb el seus fills, a qui diu que els fa trampes per no perdre les partides.

La seva gestió de les virtuts i la seva manera d’amagar els defectes són segurament la millor arma d’aquest valencià de Massanassa.

‘Garifa o Garifante’ pels seus amics del poble, les primeres puntades a la pilota les va començar a fer de benjamí a l’equip de casa, el Massanassa, abans de fitxar pels veïns del Catarroja. El Llevant va ser, però, el que el va posar a l’aparador dels grans clubs. En la seva etapa de cadet, Barça i Madrid es van interessar per fer-se amb els seus serveis però va ser el rival etern, els “chotos” del València, l’equip que va pagar més i es va acabar emportant la jove promesa del planter granota.

Millor entrenador de la història del Nàstic amb números a la mà, amb la seva marxa la banqueta grana torna a ensumar aquella por natural que deixa la buidor.

Costa imaginar el Nàstic sense Vicente Moreno i a Moreno sense el Nàstic, però un cop més el futbol és aquell esport on la memòria és capaç de durar entre dotze i vint jornades o en algunes excepcions una mica menys.

El tècnic ha mostat el seu caràcter guanyador a Can Nàstic. Foto:Fet a Tarragona

Els números de l’equip fan por aquesta temporada i segurament després de diferents intents de tancar la seva destitució el propi tècnic ha dit prou en una situació forçada en les últimes hores.

Vicente Moreno marxa amb la cua entre les cames i segurament deixant ara sí, l’autèntic pes de tot plegat a aquells que han confeccionat una plantilla plena de jugadors que han decebut pel seu rendiment.

Amb o sense el consentiment de l’entrenador, la responsabilitat d’aquesta temporada ha de mirar de forma decidida cap els despatxos i cap als fitxatges d’aquest estiu que podrien tenir diversos adjectius en la majoria de casos negatius. Estranys, estrambòtics, decebedors, exòtics, desconeguts, inoperants, desmotivats, etc.

L’equip en cap moment ha tingut aquella etiqueta clàssica de Moreno d’equip que mossega, pressiona dalt i roba per construir jugada. Massa cops l’ entrenador ha mirat a la banqueta, ha esbufegat i ha mantingut els mateixos onze que tenia al camp per manca de recursos per intentar canviar les seves pròpies contradiccions.

Vicente Moreno  és un d’aquells lectors naturals de partits i entrenador de llenguatge planer i ample amb paraules ben sonants. El valencià només perd els estreps quan ensuma la derrota i aquesta temporada l’ha ensumat massa sovint sense estar acostumat a perdre.

La gestió del seu adéu ha estat una mostra més de cap a on navega el club aquesta campanya. Amb el nom de Juan Merino ja sobre la taula com a nou tècnic i les incorporacions d’Achille Emana i Manu Barreiro tancades, el Nàstic haurà de fer una segona volta d’ascens per aconseguir fer patir a l’afició fins a final de campanya.

Moreno ens deixarà sempre a la memòria aquell play-off maleït de Llagostera i les seves ferides posteriors però sobretot serà sempre qui va tornar a l’equip a segona A amb una temporada pràcticament immaculada.

El valencià ha trencat amb l’estereotip dels entrenadors que marquen paquet i s’ha mantingut en un segon pla, tot i tenir uns registres que el van portar a perdre només un partit a casa dels 36 que va dirigir fins l’ascens a segona A.

Però també ens quedarà aquella temporada en què tots vam somiar en tornar a primera i on segurament la gestió dels dos darrers partits de play-off davant d’un gran Osasuna van deixar a l’equip de Vicente Moreno trucant a les portes del cel.

I si la riquesa d’un idioma rau en les seves variants dialectals, el valencià de Vicente Moreno ens ha portat a descobrir paraules tan boniques com les cosquerelles a la panxa abans d’un partit decisiu. Aquell partit de tornada que li va donar la glòria personal que mai assumirà i la felicitat col·lectiva de tota l’afició grana després de tres anys a l’infern.

Metòdic en els entrenaments. Foto: Olivia Molet (Fet a Tarragona)


Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *