Advertisement
Carregant ...

Sense cos, hi pot haver delicte

Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

La periodista Fàtima Llambrich, al centre penitenciari obert de Tarragona, on ha presentat el llibre 'Sense cadàver'. Foto: Carla Clúa

La periodista de TV3, Fàtima Llambrich, al centre penitenciari obert de Tarragona, on ha presentat el llibre ‘Sense cadàver’. Foto: Carla Clúa

Avancem pel passadís desert i envellit que ens porta a l’interior del recinte. Des de lluny es llegeixen alguns rètols antiquats que indiquen el menjador i la biblioteca. Les estridents parets roses de les escales de caragol criden la nostra atenció. “Així es va quedar des que van marxar els últims”, diu el vigilant que ens guia el camí. Ens mantenim tots junts, en grup, sense saber exactament cap on avançar ni què fer. Realment, és un lloc insòlit per a la presentació d’un llibre.

El Centre Penitenciari Obert de Tarragona és l’escenari escollit per la periodista i criminòloga Fàtima Llambrich per a presentar Sense cadàver. No és una novel·la, no és un diari, no és un assaig: és una barreja dels tres estils. Llambrich recupera el cas de Ramón Laso, condemnat a 30 anys de presó per un doble homicidi sense antecedents a Espanya: és la primera condemna a l’Estat espanyol sense que s’hagin trobat els cossos de les víctimes, restes biològiques ni testimonis. Després d’anys d’entrevistes amb un acusat (a la presó tarragonina) que insisteix en la seva innocència, Fàtima Llambrich elabora un relat amb ànima de thriller. 350 pàgines que demostren com sense cos, hi pot haver delicte.

El centre penitenciari obert acull la presentació del llibre que recupera el cas de Ramon Laso, condemnat a 30 anys per doble homicidi

El fred i el silenci regnen a la sala. Les parets ja han perdut l’alegria dels tons groguencs i ataronjats que devien tenir. Unes cortines verdes i arrugades, curiosament del color de l’esperança, amaguen la llibertat de l’exterior. Seiem a les cadires, també verdoses i una mica tronades. Tot i saber que som aquí com a públic, la presència del vigilant a la nostra esquena, immòbil i amb la mirada posada sobre nosaltres, intimida.

Fàtima Llambrich es mostra segura sota l’atenta mirada de més d’una vintena de persones, la gran majoria companys de professió. L’acompanya el catedràtic de Dret Processal de la Universitat de Barcelona, Jordi Nieva, que no pot evitar reconèixer que aquest és un acte molt especial i diferent. Nieva destaca el detallisme i la seriositat en la feina de l’autora: “Volia veure si l’excel·lència dels seus reportatges es reflectia a la seva obra literària, i efectivament, és així”. El catedràtic recalca positivament com apareix al llibre la tasca dels tribunals que, segons ell, acostuma a ser desconeguda i poc valorada. “La gent del carrer no coneix els seus drets, no s’interessa per la justícia”, es lamenta.

La periodista Fàtima Llambrich no valora el personatge i vol que el lector en tregui les seves pròpies conclusions

Fàtima Llambrich no pren partit a la història ni fa judicis de valor: “No vull donar la meva opinió, perquè no serveix per a res. Tot i això, jo la tinc clara i no dubto”. L’autora pretén que el públic pugui construir-se el seu propi relat i arribi a les seves conclusions personals. “Això és intel·ligència, valentia i respecte pel lector”, afirma Nieva. El llibre traça el retrat de Ramón Laso sense etiquetes. Llambrich ens presenta la figura del personatge tant abans com després de ser empresonat, i busca que el lector pugui conèixer-lo independentment de la seva condemna. Com a persona.

Creant un context al voltant del que ella denomina ‘cas pur’, a Sense cadàver (Ara Llibres)  l’autora desfila la metodologia dels investigadors de la Unitat Central de Persones Desaparegudes, i la combina amb les reflexions i testimonis de l’acusat i altres casos d’homicidis sense cadàver. Aconsegueix, així, un producte complet i elaborat que porta la tècnica del suspens fins al final.

Després de respondre algunes preguntes del públic, tornem a creuar el centre, aquest cop més relaxats. Alguns curiosos s’entretenen a mirar què s’amaga rere els vidres foscos del Mòdul 1, possiblement amb l’esperança de veure alguna cosa que els recordi a una pel·lícula o sèrie americana.

Fem cua a la porta de sortida, esperant que ens tornin les pertinences que ens han requisat abans d’entrar. Una certa sensació d’alleujament m’ocupa a mida que m’apropo al carrer.  Els assistents es mostren contents, i feliciten l’autora entre somriures. Em giro una darrera vegada, mirant la gran porta metàl·lica que separa la presó de la llibertat. Em fixo en alguna cosa que es mou al racó dret de la porta, a dalt de tot. Afino més la vista. És una abella. L’abella entra i surt del centre per una escletxa. Amb un batre d’ales creua una vegada darrere l’altra aquella porta, aquells cinc centímetres que la separen, sense saber-ho, de la llibertat.


Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *