Carregant ...

Rèquiem per un somni

Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Rellisquem massa. No n’hi ha prou en jugar bé i de manera intermitent. (A la foto: Delgado i Stephane Emaná) Foto: LaLiga

Una lluita constant per aconseguir els objectius més apreciats i indiscutibles. La permanència ens perseguirà fins a finals de temporada i esperem poder assolir-la abans. O si més no assolir-la, sense més, que ja serà suficient. El d’aquest dissabte va ser un resultat pobre. Un partit més, sentint la pressió de sumar tres punts. Un partit més sense acabar de sentenciar.

Darren Aronofsky (Requiem for a dream, 2000) deia que havia creat una pel·lícula on mostrava diferents personatges disposats a reconstruir, adrenalinitzar, pervertir la seva vida per aconseguir qualsevol cosa. En una de les millors composicions del cinema contemporani trobem una ideologia perfectament adaptable a la situació d’un equip que comença a angoixar, fins i tot, al més optimista.

Si dèiem que els dos partits seguits a casa havien de ser una condició sine quan on per sumar els sis punts, ahir veiem com se’ns n’escapaven dos quedant-nos amb la mateixa sensació de sempre. A trets generals el partit va ser correcte: primera part molt bona i segona part irregular. Amb el gol a favor vam saber dirigir un partit que ens van trencar amb l’empat. Minuts després del gol de l’Alcorcón la remuntada groga hauria pogut ser un fet si la sort, atzar o Santa Tecla haguessin volgut.

El gol de Delgado va ser per emmarcar. Possiblement l’única acció destacada del jugador. De fet el gol de l’empat de l’Alcorcón també va ser una meravella futbolística, tot gràcies a l’error defensiu que va permetre a Marko Bakic rematar un xut que va foradar la xarxa. Ens vam posar molt nerviosos, sort que va arribar la mitja part. Respiràvem.

L’equip comença a angoixar, fins i tot, als més optimistes

Amb un Alcorcón que va saber jugar al joc dels veterans les pèrdues de temps i l’empat eren perfectes per a un equip visitant que no va fer absolutament res. Va venir a Tarragona a passejar, va ser efectiu a porteria i es va trobar un Nàstic poc encertat. Sense gaire alçada al davant la pilota es va haver de jugar i no van saber-la col·locar.

Luismi va ser elèctric i incansable. Crec que és l’adjectiu que millor el defineix. La part negativa és que possiblement no encaixa amb l’actitud d’un equip que sí: ho dóna tot però no acaba de tancar cap capítol. Ens ho hauríem de fer mirar amb jugadors com Jose Carlos, Berreiro o el mateix Delgado. Destaquen i no precisament per l’actitud positiva. Si la setmana passada deia que el temps s’acaba… avui encara més: estem fent tard tot i no despenjar-nos matemàticament.

“Això no pot ser veritat, però si ho fos, si ho fos… no passaria res, així que no et preocupis. Tot s’arreglarà, ja ho veuràs, tot s’arreglarà”. Esperem que així sigui. Per ara estem patint tan com Jared Leto durant el guió escrit per Aronofsky. Desitjo que acabem un pèl millor. Fins aleshores, tots plegats, continuarem formant part d’aquest rèquiem per un mateix somni.

Un dels fotogrames més coneguts del film d’Aronofsky. Extret de IMDB


Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *