“Parles com si això fos la Casa de la Pradera! Però si el hall és al carrer i les cadires són tan incòmodes que el públic surt com si tingués esclerosi múltiple!”. Aquestes paraules no són meves. Són de la Trono, la germana de la Sala que s’acomiaden del petit teatre de la Part Alta que van obrir fa catorze anys amb una “maleta carregada d’il·lusions”, per citar les seves paraules.
Ara tanquen barraca i ho fan despullant-se en públic. Bé, no en el sentit literal, tot i que la veritat és que porten poca roba. Ho dic en el sentit metafòric. “Això no és tot”, la darrera producció de la Sala Trono, és una confessió en estat pur. S’hi aboca, sense filtres, tot el que, en els darrers mesos, deu haver passat pel cap a les persones que fa uns anys es van lligar la manta al cap i van tenir la gosadia de muntar un teatre independent, en una ciutat com Tarragona.
És petit, és incòmode, només té cinquanta butaques, ni omplint cada dia surten els números, s’exclama la Trono. Però la Sala es resisteix. “Molta gent mataria per tenir un teatre com aquest. Podem mirar l’espectador als ulls!”. Sí. Aquesta és la petita gran meravella de la Trono. La proximitat entre l’actor i el públic. La quarta paret no existeix i et fa oblidar l’estretor.
Les pors, les inseguretats, les ambicions, els somnis. Els realitzats i els irrealitzats. Tot apareix en la confrontació de les dues germanes, que es debaten entre tancar el teatre o mantenir la lluita. “Sigues realista, aquest espai és una merda”, diu Trono. “Però a mi m’agrada”, replica Sala. “I on anirem? A un polígon? Qui va a veure teatre a un polígon?!”. “Com si a la gent li importés que tanquem! Diran quina llàstima i ja està. Escriuran el hastag #vergonya, i no mouran un dit”. Massa bé que coneixen Tarragona.
Però no us enganyeu. Totes aquestes veritats amargues se les aboquen enmig de les rialles del públic. Perquè la veritat etzibada pel boc gros i ben amanida, sempre fa riure. L’Oriol Grau i el Pau Ferran estan deliciosos en el seu paper de Sala i de Trono. Un somiador, l’altra realista, fins que es canvien les tornes. “Això vols llençar?”, s’exclama la Trono. “Però si és el cartell d’“El lleig”, la nostra primera producció! I aquesta polla gegant! Ens va costar 9.000 pessetes! Tu no tens cor ni tens res! Que algú avisi el Negrié”.
Ja es massa tard. La Sala Trono tanca. Però baixar definitivament el teló, encara que sigui en el sentit metafòric, dóna certs drets. Com el de fer allò que sempre has somiat i no t’has atrevit a fer. “M’he quedat amb les ganes de fer un clàssic. Un Sagarra”, diu Sala. I recita la Rambla de les Floristes. “I jo, jo vull fer un fosc postmodern”, diu la Trono. I pam, les llums s’apaguen. Fosc i silenci. I rialles. “Només sento gallines!”. I vinga riure. Quan es torna a fer la llum, la Sala diu que vol baixar per la grada com si fos una vedette. I el somni es fa realitat. Ens la mirem tots drets, des de l’escenari.
I ja que estem de peu ens conviden a fer una visita per les entranyes del teatre. “Passeu, passeu. D’això en diem el camí de l’escorxador”. És el mínim passadís que separa l’escenari dels camerinos.. Aquí els actors es preparen per sortir a escena. Respiren, es relaxen, fan exercicis de veu, es tiren pets. Si, les confessions arriben fins aquest punt. Del camerino, passem tots al magatzem on s’arrengleren caixes i caixes de material, perruques i burres de roba. I des d’allí, al minúscul despatx des d’on es coordina tot. “Apreteu-vos bé, que hi cabem”. Ens hi embotim. Com a sardines. Fins que s’obre la porta i sortim disparats cap al hall, que s’amplia al carrer. Això és la Sala Trono.
De nou dins del teatre, les dues germanes, embotides en cotilles i lligacames, ens fan reviure moments memorables de pel·lícula. I tot ens condueix al seu propi memento mori. El d’apagar els llums i dir adéu. El darrer dia que el representin els deuran caure llàgrimes d’emoció. Mentre hi hagi públic, la funció seguirà. De moment, fins a finals de febrer.
Gent de la Trono, gràcies per tot. Espero que tot i que s’abaixi el teló, la màgia del teatre no s’apagui mai.
