Advertisement
Carregant ...

No apte per a escèptics

Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Barreiro va marcar el gol de la victòria. Alegria desfermada al Nou Estadi. Foto: Nàstic

Eufòria. És el que respirava el Nou Estadi després un partit frenètic on els grana haurien pogut estar un pèl més actius en certs moments del partit tot i que s’ha de dir que la sort tampoc va fer acte de presència fins als minuts finals. Abans de començar els nervis protagonitzaven una graderia que va rebre més de 9.000 aficionats. Tarragona va viure un vespre de futbol en majúscules.

Sembla que el Còrdova, quan ve al Nou Estadi, ho fa per portar espectacle. Més enllà del monòleg interminable, espès i postís de Rodri, l’equip sevillà va tornar a ser (recordem perfectament aquell empat a 4 la temporada passada) el coprotagonista d’un dels millors partits, a escala adrenalítica, vistos recentment a Can Nàstic.

Els de Merino però, van sortir sense mossegar i va ser el mateix Rodri el que va desestabilitzar l’equip i l’afició. Semblava que aquells sis punts s’esborraven: que les dues victòries davant el Numància i el Saragossa no havien sigut res més que dos cops de sort… però Perone va desafiar els més escèptics. L’empat del defensa va arribar dos minuts després de l’expulsió de Pedro Ríos. Resetejàvem el partit, ara amb superioritat numèrica.

Vam créixer i vam insistir. La capacitat de reacció va donar-nos l’autoestima necessària per creure que el partit havia d’acabar sent nostre. L’actitud d’ahir va ser la que es reclamava a l’equip des d’inicis de la temporada. Tot i que va ser un error garrafal de Suzuki el que va derivar en el gol cordovès la defensa va ser compacta i va complir a la perfecció la seva única missió: neutralitzar a Rodri. De fet els de Luis Carrión van venir a Tarragona amb el davanter i deu jugadors més.

Tenim clar l’objectiu, ens cal potenciar la metodologia.

S’havia de guanyar. Teníem un jugador més sobre el terreny de joc i havíem estat capaços d’empatar el partit amb rapidesa. L’objectiu de remuntar va perseguir-nos durant tota la segona part. Uns quaranta-cinc minuts no aptes per a cardíacs. Dos contraatacs del Còrdova van fer-nos tremolar a tots plegats mentre veiem com l’equip no era capaç de materialitzar les ocasions. Com deia: mala sort acompanyada d’una actitud desdibuixada, a estones, en alguns jugadors.

Possibles targetes no ensenyades, pèrdua de temps dels (ahir) fosforescents i una equació que continuàvem sense saber resoldre. Estàvem encallats, tornàvem a tenir por de xutar i evidentment, així, el gol no arribava. Temps afegit. La gent començava a desfilar, alguns ja eren fora. Els escèptics van tornar a ser desafiats, aquesta vegada pel rellotge i per Manu Barreiro. Pilota a l’àrea i xut sense miraments, cosa que s’agraeix i exigeix a aquestes alçades de la pel·lícula. Cap dins. Gol del Nàstic. Victòria imminent. El Nou Estadi s’enfonsava.

Tenim clar l’objectiu, ens cal potenciar la metodologia. “Avui hem guanyat però una altra setmana no tornarem a tenir la mateixa sort eh…”. I és que precisament no podem deixar els resultats en mans de la sort. Som constants però ens falta traçar un dibuix concret. Ens cal assajar les jugades a pilota parada, cal assajar la defensa en els contraatacs i, sobretot, treure’ns la mania de voler-la jugar quan ja som a l’àrea. Hem de sortir a mossegar. Fora del descens (que no lluny). Punt, i a part. Seguim, #FinsElFinal. Se’ns presenta un Nàstic no apte per escèptics.

L’expulsió de Ríos va ser una de les moltes jugades polèmiques del partit d’ahir. Foto: LaLiga


Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *