Tens l’oportunitat d’enganxar-te a la meitat de la classificació. Pots guanyar a casa davant quasi 9.000 espectadors. Jugues davant un rival directe com és l’Almeria. Sembla que els ingredients haurien de ser els suficients per a estimular l’actitud d’un equip que va tornar a badar massa i crear massa poc.
Feia setmanes que dèiem que sense mètode l’equilibri era nul. Que la sort no era un bon factor en el qual confiar. No descobríem res de nou. Ahir el sol de diumenge va acompanyar una nova derrota a casa convertint el Nàstic en el pitjor local de la lliga. No vam sortir a guanyar, vam sortir a passejar i a esperar que l’atzar i la sort tornessin a visitar-nos. I ahir van passar de llarg de Tarragona: passivament, derrota per la mínima.
Arriba un moment que els encara ja no són vàlids. Ni moralment ni a la pràctica. No, ja no és cosa d’adaptar-se al nou entrenador. No, ja no és una conseqüència de les noves incorporacions. No. Qualsevol justificació que s’allunyi de l’autocrítica no és vàlida després de trenta-dues jornades sense haver pogut demostrar una mínima regularitat.
Presentem escletxes cada dia més agudes. Dèficit d’encert i de fórmula
El bloc és inexistent. El potencial del grup té molts dubtes a nivell d’interpretació del joc. Es centren pilotes sense que hi hagi ningú per rematar-les. Quan tenim jugadors d’alçada aleshores no les centrem. No potenciem carrilers elèctrics com Valentín (i Jean Luc sembla que ni s’acosta a la gespa), la parella Emana-Delgado, tècnicament, sembla haver-se esborrat i continuem amb una descoordinació defensiva tan majúscula com la de la jugada del gol de l’Almeria.
Vam perdre un partit clau i de raó només n’hi ha una: falta d’actitud. Una vegada i una altra. Fins que Muñiz no va provocar una falta, que semblava penal, i tot plegat va alterar l’ambient, no vam ser capaços d’adrenalinitzar-nos i ofegar-nos rere la pilota. Tejera i Reina van tornar a ser l’excepció positiva. Res més.
Pots veure-hi un raig de llum o una esquerda. Però són escletxes, i el Nàstic en presenta cada dia més agudes. Un dèficit d’encert i de fórmula. Una situació perillosa que d’altra banda manté viva la sensació d’haver de creure fins al final. Com més gran és l’escletxa més ens aferrem al “creure”. Però hauríem d’anar-nos plantejant que l’escletxa no pot fer-se més gran perquè podríem fer-nos mal.
Venen partits decisius amb rivals directes. Venen partits difícils a Getafe. Ve el derbi davant el Reus a casa. Venen setmanes complicades a Can Nàstic amb la flaire del descens que ronda per les rodalies d’un Nou Estadi que ha de ser l’assegurança per a la permanència. Fem-nos forts a casa, d’una vegada per totes, i sortim a demostrar què ens hi estem jugant i on volem arribar. Si us plau.
