Eren les nou del vespre i al Nou Estadi no se sentia quasi res. S’havia passat dels xiulets i els crits a les cares llargues i els petits diàlegs que intentaven trobar el perquè d’una derrota que fa molt mal. Davant el Reus el Nàstic no ha sabut sumar cap punt en una temporada que ja perfila un final agònic.
Espès, desencertat, descompensat, imprecís… hi ha molts adjectius per a definir el partit d’ahir: masses de negatius i pocs de positius. Si bé, a les sales de premsa, escoltem elogis cap a un equip “que s’ha deixat la pell i davant el qual no hi ha res a dir” (paraules de Juan Merino) sobre la gespa veiem un Nàstic que ahir va tornar a mostrar la seva versió més insegura i (excessivament) prudent.
Tots volem creure que l’actitud de l’equip és de 10 però ens és molt difícil racionalitzar-ho quan arribant desenes de vegades a l’àrea rival només ens atrevim a xutar en 3 ocasions. Quina por li tenim a l’àrea? Per què ens capfiquem en jugar, jugar i jugar fins que la pilota estigui a mil·límetres del porter? Sense xutar no es marca i més en una lliga com la Segona Divisió.
A Emaná no el va entendre ningú, ahir. I el que el desxifrava a estones va ser un Tejera líder indiscutible d’un equip que va estar de tot menys comunicat i connectat. A més, en atac, no sabem treure rendiment a la figura d’Àlex López i Barreiro. El joc aeri és un misteri lluny de resoldre’s aquesta temporada.
Ens continua condemnant una falta d’encert massa decisiva a aquestes alçades de la temporada
Gerard Velentín rebia la pilota, aixecava al cap i després aixecava les espatlles donant a entendre un “i ara què faig?”. Les jugades eren interrompudes i és que el joc, en general, va ser per badallar. Emaná, Jean Luc, Lobato i el mateix Valentín van ser els únics, juntament amb Tejera, que van fer cridar unes graderies del Nou Estadi que van repetir, massa vegades, uns “quasi!” i “uuuuui!” que denotaven una falta d’encert absolutament negativa a aquestes alçades (i tràngols) de la temporada.
El Reus va plantejar un partit espès, gris i travat. Ens vam sentir molt incomodes davant un equip que veia com la possessió era grana però tirava de sort i d’un extraordinari Edgar Badia per veure com en els últims batecs del partit Máyor etzibava la pilota dins la porteria de Reina.
Aquest dilluns els més de 12.000 aficionats que van omplir el Nou Estadi van veure un partit amb més gust de Segona B que no pas de la Liga 123. I no per la situació delicada dels dos equips, sinó pel com durant un temps de joc on la graderia hagués pogut rugir més i l’equip hagués pogut creure una mica més amb ell mateix per rematar les nombroses ocasions de gol.
Paisatge fosc per un Nàstic que torna a la zona de descens just abans de visitar el Cádiz i de rebre l’Oviedo. Dos partits complicadíssims que ara sí, són dues finals en majúscules. Davant els lamentables accidents aïllats entre certs aficionats dels dos equips (que haurien de ser sancionats per ambdós clubs) el Nou Estadi tancava les portes sospirant enmig la decepció, i el silenci.
Les critiques em semblen una mica execessives. El partit era un derbi i ja sabem que són partits trabats, jugàvem contra el millor equip defensiu d ela categoría, i si hi va haver un equip que meresqués guanyar va ser el Nàstic. Un equip que sense jugar bé, ha sabut no rendir-se en quan estava en posicions classificatòries on un altre potser s’hauria enfonsat irremisiblement. Ara més que mai, Força Nàstic!