“Sóc presoner de decisions que no sabia que prenia”, diu Georg. És l’amic i l’amant a Els tres aniversaris. Un personatge perdut en un matrimoni infeliç i una feina anodina. És fàcil identificar-se amb les seves paraules. Qui no s’ha parat mai a pensar en la vida i en les decisions que prenem, molts cops inconscientment, i que guien i marquen el nostre camí?
“Sóc presoner de decisions que no sabia que prenia”. Tota una sentència. Però l’Albert Triola no la pronuncia amb la severitat solemne pròpia de les grans sentències, sinó amb la naturalitat d’aquell que reflexiona en veu alta sobre les misèries i decepcions de la vida. L’Albert Triola és el Greog, l’amic i l’amant a Els Tres aniversaris, la darrera producció de la Sala Trono. I és que la Trono ha deixat d’existir com a espai d’exhibició, però és manté viva com a centre de producció i amb una aposta clara per fer-se un espai i marcar tendència en el panorama teatral català. Per això, Els tres aniversaris, que es va estrenar divendres passat al Metropol, també s’ha pogut veure al Bartrina de Reus, el Principal de Valls i, a partir d’avui, a la Villaroel de Barcelona. Allí hi farà estada durant més d’un mes, fins l’11 de juny.
No és la primera producció de la Trono que fa temporada a Barcelona. Ja hi tenen experiència. Your say tomato, a la Sala Muntaner i al Club Capitol; Parlour Song, al Teatre Goya; Red pontiac al Poliorama… Apostes totes elles pel teatre de text contemporani. Obres modernes, d’autors joves, d’aquí i de fora, que marquen tendència. Descobertes en què el Joan Negrié, sempre receptiu i entusiasta, hi té molt a veure. Negrié va descobrir Els tres aniversaris, quan la va veure a Roma. El text de la jove dramaturga alemanya Rebekka Kricherldorf el va captivar i va decidir traduir-lo al català. No és el primer cop que Negrié, actor i programador de la Trono, signa una traducció. Ja ho va fer, per exemple, amb El lleig de Marius Von Mayenberg, la primera obra que va produir la sala tarragonina i que va ser nominada als premis Butaca el 2008. És una recepta que li funciona. Si un text l’entusiasma, és fàcil que també entusiasmi els altres.
Els tres aniversaris és una tragicomèdia moderna, inspirada en un melodrama decimonònic: Les tres germanes, d’Anton Txékhov. Com en el drama rus, les protagonistes són tres germanes Irina, Masha i Olga i el seu germà Andrei. Són fills d’una família benestant, però l’herència es va fonent i el grau de frustració pujant. Irina (Rosa Boladeras) viu en la desídia; Masha (meravellosa Anna Alarcon) es va casar massa jove, profundament enamorada, però l’amor s’ha evaporat; Olga (Victòria Pagès) és l’única que treballa, però viu frustrada per la rutina i la mediocritat que l’envolta. I l’Andrei (Joan Negrié) estronca els seus somnis de ser un gran escriptor quan s’enamora i deixa embarassa la jove Janine (Miranda Gas), una noia jove, sense formació i de classe baixa, però que té més lucidesa que tots els altres junts. L’equació la completa Georg, amic d’Andrei i amant de Masha, que se sent presoner de decisions que no sabia que prenia.
En aquesta obra, dirigida per Jordi Prat i Coll, Negrié, que és l’impulsor de tot plegat, comparteix escenari de nou amb l’Albert Triola, amb qui ja va fer tàndem a La marató de Nova York i Victòria Pagès, part del trio de Parlour Song. El resultat és una obra compacta, que fa riure i desassossega al mateix temps. La constatació que els drames poden ser divertits i que, si són bons com aquest, ens deixen a tots ben retratats.
