Diuen que l’entorn és un termòmetre. Que l’actitud de l’afició serveix per a mesurar quin és l’estat d’ànim i per tant, per saber què s’està coent sobre la gespa. Aquest dissabte el Nou Estadi marxava al descans entre xiulets i mocadors: i no és per menys. Davant 7.000 espectadors, els de Merino perdien 0-2 després d’uns quaranta-cinc minuts desastrosos.
No ens vam trobar gens còmodes enmig la xafogor de Tarragona. De fet, al llarg de la temporada, hem demostrat no trobar-nos còmodes ni amb xafogor, ni amb fred, ni vent, ni pluja. El Nou Estadi ens posa nerviosos, ens descontrola i ens fa perdre de vista tot objectiu. Dos gols que queien sobre les espatlles d’un equip que s’estava veient superat sense trobar solució al problema.
L’afició va parlar, i és que en el fons és la seva funció. Fins ahir el Nou Estadi no havia etzibat la crítica sonora a un equip que arrossega mancances d’actitud importantíssimes i vitals. Encara ahir, encara avui. No podem permetre’ns fer una primera part com la d’ahir, no podem permetre’ns despertar-nos al cap de cinquanta minuts. Ens juguem la permanència, no ens hauria de ser necessari encaixar dos gols per activar-nos al cent per cent.
Tejera va rescatar un equip que es va tornar a entrebancar en una jornada on tots els rivals directes van fer els deures.
L’equip va demostrar clarament que arrossega mancances: sí. Però també va demostrar que és capaç de mig capgirar un marcador (amb el 2-2 final) tan advers davant un equip tan compacte com l’Oviedo. La segona part va ser un altre món, ens vam posar tots plegats les piles i pas a pas… tot va acabar rotllant.
Vam rodar sense guió fins la patacada. Marxar al vestidor amb un marcador contundent en contra va fer reaccionar un equip que torna a reposar sobre cinc jugadors imprescindibles: Reina, Molina, Tejera, Luismi i Jean Luc. La dependència no és bona, i la falta d’autocrítica tampoc. Hem de ser conscients que estem on estem perquè hi ha coses (sí, a vegades barrejades amb la mala sort) que no s’han fet i no s’estan fent del tot bé. Saber que és així ens farà més forts davant adversitats com la que estem travessant ara mateix.
Junts, més forts que mai, i fins al final, hem de remar per solidificar d’una vegada per totes la salvació matemàtica. El resultat d’ahir al vespre és un molt bon resultat des del punt de vista del partit però és una nova oportunitat perduda si ens mirem la panoràmica global de la temporada i classificació. Tejera va rescatar un equip que va tornar a entrebancar en una jornada on tots els rivals directes van fer els deures.
Una vegada més hem de respirar i creure en l’equip, en l’afició i en Tarragona. Quatre jornades, el descens continua sent grana. Quatre finals, ens hem de treure la por de sobre, hem de ser eficients. Quatre partits, dos d’ells a casa. Mirem enrere i veiem una temporada molt dura, molt esquerpa i espessa. Fem que tot plegat hagi valgut la pena. És l’hora de definir els quatre capítols finals. Fem-ho junts. Però sobretot: FEM-HO.