Munions de curiosos, que possiblement no han pogut aconseguir una entrada o senzillament passaven per allà, es sostenen a les reixes de l’amfiteatre romà, intentant veure què s’hi cou. A l’interior, les grades estan plenes i al centre de l’arena descansen un seguit d’armes de gladiadors romans. No importa que sigui diumenge, ni la calor que fa ja a les cinc de la tarda: és el primer cap de setmana del festival, i a la ciutat es respira, un cop més, l’aroma de Tarraco Viva.
En Dario Battaglia, ara convertit en Darius, arriba a l’arena equipat amb la vestimenta de l’època. No li costa gaire atraure les mirades dels assistents, que esperen impacients que comenci la recreació. En les seves paraules percebo un accent italià. I és que Dario i la seva companyia Ars Dimicandi fa 16 anys que es desplacen de Milà i Bèrgam fins a Tarragona per participar en el festival. El director de Tarraco Viva, Magí Seritjol, va conèixer el grup a una fira a Itàlia l’any 2001 i va proposar-los formar part de la versió tarragonina.
DES DEL 2001, LA COMPANYIA ITALIANA ARS DIMICANDI PARTICIPA AL FESTIVAL TARRACO VIVA
“Tarraco Viva és el festival de recreació romana més important del món. És el més seriós i el més ben organitzat”, em comenta Dario. L’historiador, que ve acompanyat amb un conjunt d’esportistes que actuen com a gladiadors, reconeix que va fent publicitat del festival tarragoní arreu d’Europa: “Aquest esdeveniment és una passada, i molts països l’haurien d’agafar com a referent”.
Amb els aplaudiments a l’uníson dels espectadors, entren a escena dos gladiadors equipats amb les proteccions reglamentàries. Després de presentar-los, Darius els dóna unes armes de fusta que volen recrear les que, en el seu dia, van utilitzar els combatents romans. Els lluitadors comencen una dansa a l’arena, sota l’atenta mirada del públic i amb el Mediterrani com a testimoni d’honor.
LA DEMOSTRACIÓ ESPECIALITZADA I CIENTÍFICA BUSCA DESMENTIR LA VISIÓ CINEMATOGRÀFICA DELS ROMANS
“Lluitar és molt difícil, i requereix molt d’equilibri i heroïcitat”, comenta Darius, mentre els dos gladiadors s’enfronten. Tot i fer-ho amb armes de fusta, a les grades es respira tensió i més d’un cop algú del públic deixa anar un petit xiscle d’esglai. Al cap d’un parell de minuts, la primera punxada fa que Maleus, un dels dos gladiadors, caigui ferit a terra. Darius no deixa passar l’oportunitat de comparar la situació amb alguna de les que proposa la indústria cinematogràfica: “A la pel·lícula Gladiator, el protagonista arriba a l’arena, utilitza les armes que vol i mata a tots els contrincants en qüestió de segons. Creieu-me que això no era així”.
A les grades predominen les ulleres de sol, els ventalls i les gorres. A mesura que va avançant la tarda, el sol s’accentua més. Això no importa als gladiadors, que segueixen a l’arena, rendint homenatge als seus avantpassats romans. Un cop acaba el primer enfrontament, Darius dóna pas al segon duel de la tarda. Aquest compta amb una particularitat especial: les protagonistes en són dones. Les novícies Chelia i Rutilia es presenten al públic i no el defrauden, amb una lluita amb armes reals, no afilades però sí de ferro.
ELS INTÈRPRETS UTILITZEN ARMES REALS I ACABEN LA REPRESENTACIÓ AMB FERIDES
Les parelles de gladiadors van desfilant per l’arena, batent-se en duels amb els seus armaments i indumentàries característics en cada cas. A mesura que surten més parelles a combatre, el nivell de les seves lluites va augmentant i les armes utilitzades passen a ser totalment reals. En un dels duels a judici, Nero i Sila s’enfronten amb una violència i audàcia que deixa el públic perplex. Durant uns instants és inevitable oblidar que només estem presenciant una recreació històrica i sembla que, realment, hàgim tornat a l’antiga Tàrraco.
Darius, que mostra als espectadors les ferides reals que s’estan fent els intèrprets, anima cada cop més el publicum. L’historiador desmenteix un altre dels tòpics “hollywoodians”, i mostra als espectadors els gestos per decidir si un gladiador ha de viure o morir, que escapen del moviment de canell amb el polze amunt o avall. El públic, totalment entregat i motivat, col·labora en l’espectacle, tant amb moviments com amb crits d’ànims cap als intèrprets.
Després de sis enfrontaments i una salutació final, la companyia convida els assistents a fotografiar-se amb ells a la sortida de l’amfiteatre. Els gladiadors, suats i cansats pel pes de les armadures, deixen enrere el seu rol de lluitadors per apropar-se amb un somriure al públic i immortalitzar el moment. Al meu costat, un nen que sento de refiló que es diu Guillem, juga amb la seva tieta. Evidentment, juga a ser un gladiador.
Les recreacions històriques dels gladiadors a l’amfiteatre són una de les activitats més perseguides pel públic al festival, i la veritat és que no és estrany. Els protagonistes deixen enrere l’estètica del Hollywood romà i s’encaixen unes armadures fidels que els transporten en un viatge en el temps, tant a ells com al públic. La representació destil·la emoció i dinamisme, i la professionalitat dels intèrprets es veu reflectida en el producte final: no és una mera representació teatral, és una recreació científica de cap a peus.
Aquesta mateixa representació, Munera Gladiatora, podrà veure’s el proper cap de setmana a l’amfiteatre romà de Tarragona i les entrades poden aconseguir-se a través de la pàgina web oficial, www.tarracoviva.com.
