Carregant ...

Ara sí, ja podem respirar

Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

El “Por ti” tornava a sonar al Nou Estadi entre somriures d’alliberament. Foto: @AleixCosta7

Un partit que descriu perfectament el que ha sigut aquesta temporada. Patir, patir i patir. El Nàstic continuarà a la Lliga de Futbol Professional després d’uns noranta minuts no aptes per a cardíacs. Quaranta-dues jornades anestesiats per una febre futbolística que ha arrossegat tots els nervis possibles, cap al Nou Estadi, fins a l’últim segon de la lliga.

Eren les set de la tarda i per Tarragona es respirava futbol. La xafogor sobrevolava els carrers d’una ciutat que estava a punt d’abraçar un partit històric. L’autocar grana arribava enmig una multitud reduïda però contundent. Es notava que no era una final positiva. Era una final de patiment.

Guanyar, guanyar o guanyar. Tot i que als de Nano Rivas els valia l’empat la graderia i l’orgull no contemplaven res més que no fos sumar els tres punts. Mosaic. Himne. Afició entregada. “Fins al final, força Gimnàstic!”. Xiulet inicial. Començava el que era el partit més transcendental dels últims anys a la ciutat. Objectiu: evitar caure a les trinxeres de la Segona B.

Un últim partit que descriu molt bé aquesta temporada: patiment i nervis

I no va ser gens fàcil. Amb un UCAM Múrcia elèctric i molt compacte en defensa la primera meitat va estar marcada per una actuació arbitral que va obviar massa targetes i un Nàstic espès que no acabava de trobar-se del tot a gust sobre la gespa. Amb Jean Luc lesionat l’equip va baixar revolucions. El futbol dels primers 45 minuts va ser de tot menys maco.

Nervis,  nervis i nervis. El fet de dependre de nosaltres va fer sorgir una inseguretat i imprecisió que no havíem vist ni davant el Girona ni a Tenerife, dos partits en els que no teníem res a perdre-hi. Tot el contrari que aquest dissabte. La pressió era palpable: a la gespa i a cada un dels seients. Però és que el pitjor, i millor, encara no havia arribat.

Uche cau a l’àrea rival, l’àrbitre no hi veu penal. El Nou Estadi s’encén. Pere Milla trepitja l’àrea grana i cau a terra després una clara falta de Xavi Molina. Ara sí: penal. L’estadi es tornava a encendre, ara però enmig la por. Era la primera vegada en 70 minuts que s’olorava la Segona B.

Reina va ser absolutament providencial per a un Nàstic que es queda a Segona A

Gol de Mar. Reina sota pals. 11.000 persones cantaven el nom del porter que s’estava a punt de convertir en l’heroi i jugador del partit. I sí, també de la temporada.

Era l’estiu del 2004 quan Felip Ortiz va aturar un penal a Soldado (Real Madrid B) donant al Nàstic l’ascens a Segona A. Ahir, sota els mateixos pals, al mateix Gol de Mar, Manolo Reina aturava el penal a Jona per donar-li al Nàstic la continuïtat a la mateixa Segona Divisió. En l’últim minut del partit Barreiro, des del terra i amb el cap, certificava la permanència amb un gol que val una salvació i la tranquil·litat del club, jugadors, afició i entorn.

Aquesta temporada les coses no s’han fet bé. Una molt bona ocasió per aprendre dels errors i sortir-ne reforçats després de fer una autocrítica més necessària que mai. Ara però, permetem-nos, tots plegats somriure, plorar, recuperar-nos de l’afonia, mirar-nos i estar molt, i molt contents d’haver assolit l’objectiu. Però sobretot contents de, per fi, poder tornar a respirar. El Nàstic es queda a Segona Divisió A.

Reina aturava el penal per convertir-se en el jugador del partit, i la temporada. Foto: LaLiga123


Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *