Carregant ...

Quan somiàvem de petits

Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Els últims raigs de sol il·luminaven el primers compassos del concert. Foto: Aleix Costa

Les terrasses encara no eren plenes. Els carrers caminaven tranquils. El Sol picava de valent marcant la silueta d’una Part Alta abraçada per la xafogor. La catedral era el taló de fons d’unes escales plenes a vessar. La Plaça de la Pagesia es convertia en l’escenari del primer concert del Festival Internacional de Música de Tarragona.

Una cadira i un micròfon. Impossible comptar la canalla que hi havia entremig dels adults. Depèn de com tenies la sensació que els més petits havien arrossegat els més grans cap al carrer. Joan Rovira entrava en escena enmig uns aplaudiments que denotaven una complicitat tan càlida com el vespre de la tarda de dimarts.

JOAN ROVIRA OBRE EL FESTIVAL INTERNACIONAL DE MÚSICA AMB UN CONCERT A LA PLAÇA DE LA PAGESIA

“Sovint comparo els instants de la vida amb els llumins. Instants fugaços però intensos”. I és que els instants que el compositor de Camarles va confeccionar a Tarragona no van significar un concert, no van ser un recital, no van ser, tan sols, l’inici d’un Festival. Tot plegat va ser una trobada programada entre el músic i la gent, entre la música i el carrer, entre la cultura i les persones, entre les notes i les personetes.

Joan Rovira agraeix la col·laboració dels nens i nenes del Conservatori de Tarragona. Foto: Aleix Costa

Les veus dels nens i nenes del conservatori de Tarragona van pintar el pentagrama i l’aigua de l’Ebre. “M’agrada tocar aquesta cançó a qualsevol lloc però avui, poder-la cantar aquí, a Tarragona, és especial”. Reivindicació i festa. Orígens i orgull ebrenc. Aquest sud sovint massa oblidat que Joan Rovira duu implícit a totes les seves cançons però que remarca en una de les seves composicions més punyents, directes i significatives. “Lo meu riu no és meu ni teu però cal alçar la veu si el volen atacar”.

Repàs de l’últim disc i recuperació de les primeres peces. D’aquelles que “fins i tot els nens em preguntaven per què havia escrit una cançó que es diu Supermercat. Senzillament perquè en dies com avui, quan vas pel carrer i sents aquella frescor dels supermercats: hi entres. Només per aquesta sensació vaig escriure una cançó”.

ALUMNES DEL CONSERVATORI ACOMPANYEN EL CANTAUTOR DE LES TERRES DE L’EBRE

Rere un somriure infinit i una contundència sobre les sis cordes s’hi amaguen moltes coses. Algunes tan desacomplexades com aquesta sensació de Supermercat. De fet amagar no seria la paraula. Joan Rovira riu les cançons, les plora, les encén i sobretot, les comunica i regala a la gent. Perquè les seves lletres parlen de la quotidianitat, dels llumins que tan metafòricament recrea. Parla de moments com els d’aquest dimarts.

Parla de la senzillesa, reivindica tot allò que estima i ho fa de manera tan naturalment treballada que els nens s’hi identifiquen i els adults hi empatitzen.

Aquest #FIM2017 no ha pogut arrencar millor. La cultura ha sortit al carrer en una ciutat on l’aire mediterrani omple uns carrers que estan plens de gent esperant propostes culturals i de proximitat. Quan es crea un clímax tan potent i brillant és necessari reivindicar la cultura als carrers i espais de la ciutat. Perquè sí: encara tenim temps de canviar el que ja està escrit. De fer allò que volíem quan somiàvem de petits.

Grans, petits i petitons. Foto: Aleix Costa


Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *