Qui més qui menys coneix l’activitat del Club Vaixell. És una entitat que va ser fundada per mossèn Tomàs, “un esplai de temps de lleure per a xavals amb alguna discapacitat intel·lectual”, el defineix la Míriam Gonçalves. La Míriam és voluntària del club i hi va entrar quan feia segon de batxillerat a les Teresianes perquè havien de fer un crèdit variable de “justícia i pau”, recorda.
Des de llavors i fins ara, 15 anys després. “Em vaig enamorar d’ells i del que em fan sentir”, explica amb uns ulls il·luminats, “surto renovada de l’esplai”, afegeix. A allà hi va conèixer al Jordi, llavors era un nen de només 10 anys amb una discapacitat força greu: no parlava i la seva mobilitat era molt reduïda.
El Jordi va morir amb 25 anys el passat mes de març, sense poder córrer amb la Míriam una cursa de 10 km
No sap ben bé com explicar-ho, amb la veu pausada, però alhora nerviosa se l’entén perfectament. “Vaig crear un vincle molt especial amb ell, amb la seva mirada, amb les seves abraçades i amb les seves carícies jo m’entenia”, detalla la Míriam. El Jordi va morir als 25 anys el passat mes de març, enduent-se amb ell una proposta que li havia fet la Míriam: córrer una cursa de 10km.
Tot va començar fent una pluja d’idees d’actes per celebrar els 50 anys del Club Vaixell. La Míriam va llançar la possibilitat d’organitzar una cursa de 5 i 10km que es pogués fer corrent o caminant. El Jordi havia fet piragüisme, havia esquiat i havia muntat a cavall; també des de feia uns anys corrien junts algunes curses amb la cadira de rodes, la major de 7km. “Li vaig explicar al Jordi: ens prepararem, farem una samarreta i correrem la cursa”, rememora la voluntària.
La cursa solidària de la URV va destinada al Club Vaixell. La Míriam hi participarà amb una samarreta d’homenatge al Jordi
Així es va posar l’engranatge en funcionament, però després de comprovar com era de complicat muntar-ne una, es van posar en contacte amb el Joan Fuster de la URV Solidària a través d’una companya de l’esplai. Després de diverses gestions va quedar decidit: la cursa solidària d’enguany de la URV seria pel Club Vaixell. No era de 10km tal i com volia la Míriam, però la correria amb el Jordi.
El repte de córrer una cursa de 10km junts era un deute que arrossegaven des del gener de 2016 quan van operar al Jordi i no sabien si se’n sortiria. Abans d’entrar a la sala d’operacions, la Míriam li va dir: “Te n’has de sortir, aquesta cursa l’hem de córrer”. Era aquell punt de motivació al qual tots necessitem aferrar-nos abans d’enfrontar-nos a alguna cosa que ens fa por. Al gener les coses van sortir bé, però el passat mes de març un refredat se’l va endur massa aviat. Aquella espineta de no haver corregut els 10km no se la traurà mai la Míriam.
Els diners recaptats aniran possiblement a l’edició d’un llibre dels 50 anys de l’entitat
Aquest diumenge, la Míriam i alguns dels seus familiars participaran a la cursa de la URV Solidària amb una samarreta homenatge. “No deixaré de córrer per tu”, s’hi podrà llegir. També correran o caminaran altres nois de l’associació, així com els seus pares. Els diners recaptats aniran possiblement a l’edició d’un llibre dels 50 anys del Club Vaixell, una entitat que viu gràcies als donatius i a les subvencions, comptant que els usuaris només paguen 40€ l’any.
La de diumenge que ve no serà la cursa que la Míriam hagués volgut, perquè el Jordi no hi serà. Parlant amb ella he vist que amb el Jordi van marxar milers de plans: una cursa de 10km, banyar-se sota una cascada, llançar-se amb paracaigudes i qui sap quantes coses més. Malgrat tot, la Míriam no deixarà de fer-ho i aquest diumenge cada passa dels 5km seran per ell. Seran per tu, Jordi.
Si us voleu apuntar a la IV Cursa Solidària de la URV, cliqueu aquí per obtenir-ne tota la informació.
[…] Podeu llegir l’article a: https://www.fetatarragona.cat/2017/11/09/no-deixem-de-correr-jordi/ […]
Vaig conèixer personalment el Jordi, ja fa uns quants anys, amb motiu d’un calendari que feia el Club Vaixell. Ens vam somriure, i alguna vegada que ens vam trobar al carrer, també ens somreiem.
Em sap molt de greu la seva mort: com amb el meu Vicenç, ara hi podré parlar mentre passa un ocell o un núvol. Me’n queda la memòria.