18 de novembre de 2005. Montserrat Abelló signa el volum ‘Al cor de les paraules’.
Obra poètica 1963-2002
Sempre he pensat que la poesia arriba al lector per quedar-s’hi. Que les paraules deixen petjada, ens traslladen a un moment concret de la vida, reprodueixen una experiència, una imatge, un ritme, una musicalitat. Aquest és el guany dels mots de Montserrat Abelló, poeta tarragonina, de qui celebrem 100 anys del naixement.
Per tal d’escriure aquest article he rellegit les pàgines viscudes amb la poeta. La sort de tutoritzar el treball de recerca de Mónica Pérez Iglesias, Fes teu aquest desig i endinsa’t al cor de les paraules, sobre l’autora, publicat a la Biblioteca de TINET, Premi CIRIT de la Generalitat de Catalunya (2006) i guardonat amb el Premi del Departament de Filologia Catalana de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona (2006), em va capbussar en la poètica abelloniana. El contacte amb l’escriptora i amb l’obra m’enriquiren de tal manera que només en puc parlar amb emoció i agraïment. De les entrevistes i converses, escullo diverses idees i pinzellades que comparteixo amb vostès.
Montserrat Abelló i Solé (Tarragona, 1918 – Barcelona, 2014) en una entrevista concedida l’any 2005, coincidint amb la Tardor Literària i a la desapareguda Vaqueria, aquesta dona, mare, revolucionària, traductora i poeta —mai poetessa, ja que «no entenc quina és la diferència amb un home que escrigui poemes»—, preguntada per la seva producció, es limitava a respondre que «escric tal com raja». Potser hauria rebut la commemoració del centenari del seu naixement des d’aquella senzillesa que, sovint, l’obligava a posar-hi perspectiva perquè deia «vaig estar 18 anys sense publicar i és una de les coses més fantàstiques que m’han passat» i perquè «en el temps en què oficialment no m’han fet gaire cas, he tingut la sort que molts amics escriptors m’envoltessin».
Feminista autodescoberta com a tal durant la relectura dels seus primers poemes quan la seva filla Mireia va vincular-se a aquest corrent «necessari», Abelló solia dir que «la dona mai no ho ha tingut fàcil, que ha estat al llarg del temps un col·lectiu marginat en molts aspectes» i recordava quelcom més que una anècdota: «Quan vaig escriure un dels meus primers reculls, la crítica no va ressaltar res més que un poema que parlava de l’home».
Catalanista convençuda, que va viure gairebé dues dècades d’exili i va establir una segona llar a la ciutat xilena de Valparaíso, la poeta mai no va parlar d’aquella etapa com d’altra cosa que «una mena de vacances» o «una experiència enriquidora» des d’on començar a escriure. Va ser fruit dels anys lluny de casa que va mantenir contacte amb Domènec Guansé, Joan Oliver o Pablo Neruda, i, tot just establerta de nou a Barcelona, va escriure un dels pocs poemes a què va posar títol. El poema Retorn reflecteix que «he vagat per camps i deserts / I només em resta el que he oblidat, / el que vaig oblidar / i l’aspror de la sang» tot just quan «ara, asseguda / al llindar de casa meva, / sóc amb vosaltres».
La pròpia veu, en un temps en què «escriure bé era sinònim d’escriure com Carner, i si no seguies uns paràmetres determinats, si no escrivies com un home, no eres pas ningú», com ella mateixa recordava, Montserrat Abelló va trobar-la amb el naixement del seu fill Fernando afectat per la síndrome de Down. A ell, va dedicar-li uns versos colpidors: «Ets tendre, / estàs malalt. / Confons el negre amb el blanc. / I em pregunto per què. / Per què jo / no et puc aclarir aquest enigma, / si duus la meva sang».
Uns anys després, l’any 2008, en una nova conversa, ja amb 90 anys i asseguda al sofà de casa seva, a Barcelona, acompanyava el matí amb un còctel Manhattan i mostrava versos i esborranys —i traduccions de Sylvia Plath o Adrienne Rich— intercanviats amb «moltes poetes joves que conec i que m’agraden, que puc dir que escriuen molt bé i que no han hagut de seguir el camí de Carner i estan començant a trobar una forma de poesia seva». Assegurava, destriant records de la «casa molt humil que tenia la família al carrer Apodaca, on passàvem les festes de Nadal amb els avis i, a l’estiu, anàvem a jugar a la platja», que «sóc la mateixa poeta que quan vaig escriure el primer recull».
Enguany, quan es compleixen, també, 55 anys des que tragués a la llum pública la primera obra, Vida diària (1963), els valors i l’ideari de l’autora tarragonina continuen vigents.
Els convido que facin realitat el desig, que gaudeixin de l’Any Montserrat Abelló tot llegint els seus versos i endinsant-se al cor de les paraules.
