“És un infern!”, em comenta, resignat, l’Aleix Costa a tocar de la vuitena porta del Nou Estadi. I el company del FET A TARRAGONA té tota la raó del món, perquè el Nàstic no sap sortir-se’n a casa. Deu dels quinze partits a Tarragona aquesta temporada han acabat en derrota, i m’atreviria a dir que la d’aquest diumenge és la més delicada de totes. Després de clavar els genolls davant el Còrdova, comença una nova setmana de depressió col·lectiva a Can Nàstic.
La nova derrota grana em condueix —i gairebé m’obliga— a quatre reflexions.
UN MAL ARBITRATGE NO JUSTIFICA UN MAL NÀSTIC. Entenc perfectament el cabreig amb l’actuació arbitral: jo també era al camp i sé que el primer gol dels andalusos era fora de joc, i el que li han anulat al Nàstic no ho era. Que el 0-1 havia de ser un 1-0 al descans, sí. Però, si us plau, que això no ens allunyi de la realitat. Els problemes del Nàstic van més enllà.
ELS PROBLEMES DEL NÀSTIC NO ES LIMITEN A UN MAL ÀRBITRE
L’equip és inofensiu de tres quarts de camp en endavant, i per molt que passi de la quinzena de centrades, no en remata una entre pals. Li costa horrors fer gols a casa, i encara els rep amb massa facilitat. Ja sé que l’arbitratge ha condicionat el partit. Però no amaguem que el Nàstic té mancances greus.
JUGAR A CASA? I ARA QUÈ FEM? El Nàstic ho passa malament quan juga a casa, perquè ja s’ha acostumat a decebre els aficionats. Ja sé que és dur, però no enganyo ningú. Així com a domicili accepta un futbol lleig però efectista, l’equip no sap a què jugar quan es troba davant els seus. I dubta, i es col·lapsa, i es posa nerviós, i s’equivoca. I torna a perdre.
L’amic i subscriptor del FET Diego Pérez em comentava la setmana passada que l’afició ha d’entendre que el Nàstic té el que té, i que no es pot aspirar a veure un futbol estil ‘La Masia’ amb una sabata i una espardenya. Que el que dóna els punts a aquest equip són uns altres recursos. El Diego és un savi (ell ho sap!), però sí que és cert que l’equip es contagia i vol lluir-se i agradar al Nou Estadi, per lluitar contra aquesta pressió afegida. Els grana no se’n surten a Tarragona, no. I passen les setmanes, i se’n van els punts.
IMPOTENTS, NERVIOSOS, BLOQUEJATS. Vindria a ser la versió més antagònica al ‘Veni, Vidi, Vici’ de l’antiga Tarraco. Els jugadors, cos tècnic i afició tenen una cosa en comú: que s’han acostumat a perdre a casa, i a no capgirar les coses quan no bufa el vent a favor. L’equip s’afebleix, i sap que la norma general és la caiguda.
L’AUTOCRÍTICA HA D’ARRIBAR AL VESTIDOR I A LA GRADERIA
Quan l’equip es veu per darrere al marcador, li entren els nervis i li tremolen les cames. I s’acceleren, i es bloquejen, i perden el nord. La pitjor lectura pel Nàstic és que, independentment de l’aposta per un joc més vistós o més directe i efectiu, al darrere no hi ha unes ments sòlides i preparades. Al contrari. Feblesa absoluta, i això sempre serà un gol rival.
SÍ, PODEM DESCENDIR. Creieu-me que no tinc cap voluntat alarmista amb això, però tampoc hem vingut aquí a negar obvietats. La possibilitat està sobre la taula, sí: el Nàstic pot baixar de categoria si no atura l’hemorràgia de punts del Nou Estadi. Gràcies a ella, el Còrdova està viu, i ja a només cinc punts dels grana.
EL NÀSTIC ÉS EL REI DE LES OPORTUNITATS PERDUDES
D’acord que són diversos equips amb punts similars, i que els resultats han acompanyat aquest cap de setmana. Però una ratxa de tres partits és capaç de decantar una temporada sencera. Els tarragonins són irregulars, febles a casa i són els reis de les oportunitats perdudes. La del Còrdova ha estat la més flagrant.
Hem de saber que aquest Nàstic, el que he vist fa unes hores, pot baixar. Només així prendrem consciència del que tenim a les mans. És una mala setmana per als optimistes, i una bona oportunitat per als treballadors. A picar pedra, i a seguir entrenant. El camí serà llarg, i tots els punts que es rasquin al març i abril, no caldrà suplicar-los a finals de maig. Queda ben clar que el Nàstic té una bona pila de deures sobre l’escriptori. I va creixent.