Ja sé que és més que temptador deixar caure alguna referència al Diumenge de Resurrecció després de no guanyar al Nou Estadi des de fa més de tres mesos, però intentaré fer l’esforç de defugir-hi. Però, per a més inri, el Nàstic ha decidit que no només era el dia de guanyar, sinó de golejar. A casa, sí. Jo no creia en els miracles, però hi ha vegades que t’has de replantejar segons què. I ‘lo’ del Nàstic és digne d’estudi.
La gran victòria dels grana davant el Lugo es pot llegir en quatre claus:
UN BÀLSAM. No sabeu l’alegria amb què estic ara mateix davant el portàtil. Igual que quan he començat a picar tecles preocupat o angoixat no us ho he amagat, avui tampoc penso fer-ho. Quina alegria. Quin pes de sobre ens hem tret tots. Què important era arrencar les arrels del malestruc, i fer-ho per la via més directa possible. Quin bàlsam.
EL NÀSTIC HA TORNAT A GUANYAR A CASA TRES MESOS DESPRÉS
El Nàstic no ha sumat tres punts, sinó molt més. Es conjuga la seva victòria, la derrota de tots els rivals directes i el valor psicològic de tornar a guanyar a casa. És el diumenge somiat. Si en lloc de ser un dia aïllat, això pren una mínima continuïtat, Tarragona pot opositar a l’optimisme. De moment, serà millor que el moderem.
LA LLUM ALS ULLS. La setmana passada vaig escriure que el camí cap a la salvació passa per serrar les dents fins al darrer dia, reflexió que mantinc fil per randa. Però deixeu-me afegir una segona part: la llum als ulls. Han de brillar, han de transmetre, han de perforar. Si l’univers Nàstic —jugadors, cos tècnic, club— encomanen aquesta il·lusió a l’afició, tot rodarà. Això sí, tampoc oblideu serrar les dents en cap moment.
Al Nàstic, per fi li han brillat els ulls davant els seus. Les cares de por han canviat a alegria compartida, m’atreviria a dir que un alleugeriment compartit. Tots ho passem malament quan les coses venen maldades. Els protagonistes es frustren, l’afició pateix, i tampoc us penseu que els que escrivim això tenim una tasca fàcil per equilibrar el cor i el cap. Aquest diumenge, la fòrmula ha sortit. I anava molt més enllà del futbol.
XINO-‘NANO’. Ja que m’he empassat el joc de paraules del Diumenge de Resurreció, em disculpareu aquest. A poc a poc, i sense fer soroll, l’entrenador del Nàstic va proposant alternatives, amb l’objectiu de donar amb la tecla definitiva —no confondre amb Santa Tecla, que no apareix cada setmana…—.
Jean Luc i Maikel han respost la titularitat renovada amb un lideratge escandalós. A tot un Barreiro, li ha tocat escalfar banqueta. Canvis, alternatives, variants. Nano és fidel al seu estil, i torna a enviar un missatge: ‘per mi, no quedarà’. L’entrenador no entén de jerarquies de vestidor, i no li tremolarà el pols a l’hora de fer valer el seu criteri. Amb això, el Nàstic sempre hi sortirà guanyant.
EL NÀSTIC NO HA JUGAT MILLOR QUE ALTRES DIES, PERÒ HA ESTAT MÉS REGULAR
LA SALVACIÓ: CONSTANTS A CASA. “La clau de la victòria no ha estat començar bé el partit, sinó mantenir la constància els 90 minuts”, he sentit dir a Nano Rivas en roda de premsa. Ras i curt. L’equip ha quallat bons partits a casa, però té tendència a enfonsar-se i arronsar-se. El dia que no ho ha fet, s’ha imposat per 3-0 davant un rival dubitatiu.
El Nàstic ha transmès seguretat, gràcies a un factor que podríem titllar d’expedient X: la regularitat. Per fi, un guió complert. Sense girs. El Nàstic no ha guanyat per jugar millor que altres dies, sinó per ser més regular i equilibrat. La salvació passarà per aquí: consolidar aquesta constància al Nou Estadi. Donar-li continuïtat.
Els grana són els reis de nedar a contracorrent: perdre quan és més perillós —Còrdova, Alcorcón, i un llarg etcètera—, i guanyar quan semblaria lògic ser pessimista —Lugo, Granada, i tants d’altres—. Queden nou partits per abaixar el teló, i el Nàstic té 6 punts de marge. Que el 3-0 serveixi de despertador. Recordeu: serrar les dents, i amb llum als ulls. Així, amb aquest equip, fins a la fi del món!
