L’enclavament estratègic de Tarragona en un turó, estructurat a partir de les famoses tres terrasses de Tarraco, té un preu: els elevats desnivells entre les diferents zones de la ciutat. És per això que hi trobem pocs carrers plans, a Tarragona. De fet, en molts llocs no n’hi ha prou amb una costa (amunt o avall, això sempre depèn), així que les escales urbanes que permeten el pas de vianants allà on el desnivell en dificulta l’accés són una imatge molt característica de la ciutat.
Conscient d’això, l’arquitecte Ramon Aloguín ha volgut radiografiar tots aquests esgraons amb el llibre Les escales del mar: les vies de comunicació entre la part alta i la part baixa de Tarragona en els darrers cent cinquanta anys, que acaba d’editar el Servei de Publicacions del Port de Tarragona.
Il·lustrat amb plànols històrics i actuals i també amb fotografies de Quim Vendrell, aquest llibre vol ser una aproximació tant històrica com arquitectònica d’aquests importants elements de l’espai urbà de Tarragona. Començant per les escales del carrer del Vapor (les conegudes com a Cent Escales) i acabant pel projecte de passarel·la de vianants port-ciutat per sobre de les vies del tren, Aloguín analitza detingudament fins a un total de deu trams d’escales que connecten la part baixa de la ciutat amb la part alta.
RAMON ALOGUÍN PUBLICA UN LLIBRE SOBRE ELS ESGRAONS QUE COMUNIQUEN PART ALTA I PART BAIXA DE TARRAGONA
A partir d’una fitxa tècnica, en què s’hi indiquen la situació, l’amplada, el desenvolupament i els materials, l’autor desgrana una sèrie de notes urbanístiques i històriques que ens expliquen el com i el perquè es van construir aquestes escales i també diverses anècdotes, com ara que les escales conegudes com del “Cap de Cavall”, al carrer de Cartagena, es diuen així per la forma de la mènsula que decorava la façana d’un edifici d’aquell carrer, molt visible des del carrer d’Apodaca.
Però aquest llibre no només està dedicat a les escales que pugem o baixem quan anem de la part alta a la part baixa de la ciutat, o a l’inrevés, ja que també hi trobem un apartat dedicat a aquells projectes urbanístics que incloïen noves escales i que, per una raó o per l’altra, no es van arribar a materialitzar. Amb el nom d’”Utopies”, Aloguín recull, doncs, projectes com ara l’ascensor del balcó ideat per l’enginyer barceloní Tomàs Brull Sabaté l’any 1917 o el projecte de l’estudi de Ricardo Bofill per la façana marítima de Tarragona de l’any 2003.
Aloguín, amb aquest llibre, aconsegueix dignificar un espai tan característic de la ciutat que, de tan transitat, sovint ni tenim en compte. Ara, quan pugem o baixem per les escales de la Galera o les del Zig-zag, potser hi pararem més atenció, entre una i altra parada per agafar alè.
