Carregant ...

Jo no acomiadaria Nano

Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Els jugadors del Nàstic protesten a l’àrbitre la concessió del segon gol. Foto: LaLiga123

No tinc cap interès a edulcorar ni suavitzar la gravíssima situació que travessa el Nàstic, però jo no acomiadaria Nano Rivas. Sincerament, no crec que sigui la solució al problema. Aquest serà el gran tema de debat de la setmana a Tarragona, sens dubte, després d’una nova derrota d’aquelles que fan envermellir les galtes contra Osasuna. Però no, jo no acomiadaria Nano.

Hores després de la nova ensopegada, estructuro l’argumentari en tres eixos i dues dades.

NANO NO ÉS EL PROBLEMA. Entenc i comparteixo la frustració en veure com l’equip es desfà a la gespa, però no hem de confondre la base dels problemes del Nàstic. Ja vaig dir en el seu dia —poc abans que el club anunciés el relleu— que ni Rodri era l’arrel dels problemes del Nàstic al gener, ni Nano em semblava la solució.

EL NÀSTIC ESTÀ PAGANT LES CONSEQÜÈNCIES D’UNA MALA PLANIFICACIÓ

L’arrel de tot és que a l’estiu no es van fer els deures, i no es va configurar un equip adequat. La fase de confecció va ser un fracàs, i això no té remei abans de l’estiu. S’estan pagant les conseqüències d’una feina a mig fer, però ara cal afrontar la batalla amb les eines que es tenen a la mà. No hi ha alternativa. El problema del Nàstic no és l’entrenador, és que no disposa de cap projecte esportiu.

REVOLUCIÓ A MITGES. Després del ridícul de la setmana passada a Lorca, l’entrenador ha entès que calia una revolució a l’alineació per oferir coses diferents. És probable que, en algun cas, hagin pagat justos per pecadors, però em sembla un plantejament valent. Però, després d’un miratge de vint minuts, la revolució s’ha quedat encallada i el Nàstic ha tornat a ser una joguina en mans del rival.

L’entrenador del Nàstic, Nano Rivas, dona ordres als seus jugadors Foto: Nàstic

Han tornat jugadors que semblaven descartats, s’ha prescindit d’altres que semblaven intocables i s’han canviat les peces del trencaclosques. Però el resultat, el de gairebé sempre. Nova derrota i un equip de més a menys. El partit ha durat massa poc, i el 0-2 abans del descans ha posat punt final al conte.

ELS GOLS, UN MIRALL de la situació de l’equip: dues badades defensives perfectament evitables. Especialment el segon, on ha quedat en evidència tot l’equip. El línia assenyala fora de joc, però l’àrbitre —que és qui té la darrera paraula— no xiula. Tothom s’atura, i pilota a la gàbia. Els monitors de benjamins ja diuen allò de “mentre no sentis el xiulet, tu segueix sempre!”.

Es pot protestar el que es vulgui, i qui tenia raó ja és el de menys. No, no era fora de joc, i és el línia qui fica la pota. Però no m’entra al cap la manca de concentració col·lectiva, de debò que em sembla imperdonable. Acomiadar Nano no solucionaria això. De fet, la pregunta no ha de ser si cal sacrificar el míster o no. La reflexió hauria de ser quina alternativa hi hauria, o quin projecte es vol construir.

EL NÀSTIC S’ENGANYA SI CREU QUE ACOMIADAR NANO SOLUCIONA ELS MALS DE L’EQUIP

Canviar peces sense mirar més enllà és sumar un nou error a la llista. Acomiadar Nano seria autoenganyar-se i pensar que amb això s’acomiaden els mals de l’equip. Seria acontentar els xiulets dels més crítics, però sense moure’s de la superfície. Allò de ‘pan para hoy, hambre para mañana’. I, a aquestes altures de la temporada, autoenganyar-se li faria un flac favor a l’equip.

Ja sé que el Nàstic porta un punt dels darrers dotze en joc, però no veig que acomiadar Nano sigui la solució. El club és una màquina de cremar entrenadors: Vicente Moreno, Merino, Carreras, Rodri, (potser) Nano… i què? Llavors, què? Una cosa és ser crítics amb una situació gravíssima que amenaça amb el descens, i l’altra és la guillotina en calent.

NINGÚ CONEIX MILLOR QUE NANO EL QUE EL NÀSTIC TÉ AL VESTIDOR

Ja sé que el Nàstic fa un mes que no marca un gol, i que només eludeix el descens perquè Còrdova i Barça B van encara pitjor. Ja sé que no és l’equip que ens agradaria, que és pobre jugant i que pateix moltíssim, i que tot recorda al final de temporada de l’any passat. Però prescindir de Rivas és apostar-ho tot a una única carta: que un canvi d’aires doni amb la tecla i, miracle, el vaixell no s’enfonsi. El Nàstic ha de pensar amb el cap i no arriscar tant.

Algun entrenador coneix millor que Nano el que té al vestidor? No, cap. La setmana vinent, el Nàstic juga al camp del cuer, un partit on només val la victòria. Una nova oportunitat d’or per deixar-se la pell i intentar apropar-se a la salvació. Ja sé que els xiulets són merescuts, i que l’afició està indignada amb motius. Però la destitució de l’entrenador no ho arreglarà. Els problemes són més profunds, i vénen dies de fer pinya. Més que mai. Ja sé que és només l’opinió personal d’un periodista que intenta analitzar el que passa al Nou Estadi cada setmana. Però no, jo no aposto per una política de terra cremada al maig, i no acomiadaria Nano.


Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *